L'avi ja està cansat. Fa massa temps que ja en té prou. La medecina li ha anat allargant l'existència, i tot i que encara està força bé del cap i el seu cos li concedeix una gran autonomia, el que li queda ja no es pot dir que sigui vida. Són molts anys, ens diu cada cop que ens veu, i en la seva mirada hi llegim tots els cops que ha demanat al seu Déu que se l'endugui d'una vegada i totes les nits que s'ha adormit amb llàgrimes als ulls, desitjant que sigui l'últim cop que els tanca.
Ja no desa més records, viu dels que ja tenia acumulats en caixes i de tant en tant els treu i els aireja, i els reviu, i s'hi enfada. És una sort que la seva memòria immediata ja només funcioni a vegades. Així no pot comptar quants dies fa que viu deixant-se arrossegar per la inèrcia: Llevar-se, vestir-se, esmorzar, passejar, dinar, i seure a escridassar la tele. I demà, torna a començar, i així un dia rera l'altre. Tant li fa si és dimarts o dissabte.
Des del primer atac de cor, li van anar tallant les ales. Ni menjar el que li agradava, ni treballar, ni conduir, i si es descuida, ni veure el Barça. Tot el que havia fet, tot el que havia estat durant la seva vida va anar desapareixent, deixant només un cos gastat, i una ànima turmentada.
I l'àvia? Ella forta, com sempre, lluitadora, consolant-lo les nits que s'adona de com n'és d'injusta la vida, llevant-lo cada matí, contestant-li deu cops la mateixa pregunta. La seva vida s'ha convertit en la d'una cuidadora. I tampoc no se'n queixa, però em pregunto fins quant podrà aguantar aquest ritme, intentant encomanar al seu marit les ganes de viure. Antòniu, que t'has pres la pastilla? Aquesta per la vista, aquesta pel cap, aquesta per les cames... per seguir fent funcionar un cos que ja no vol esforçar-se.
La medecina s'ha convertit en una mena de cursa contra el temps, en un intent d'ajudar a gent que no vol ser ajudada. Quin sentit tenen tantes visites al metge, tantes operacions, tantes pastilles, tantes privacions... si el que et queda no s'assembla en res a la vida?
I l'avi encara té unes cames que poden arrossegar-lo i un cap que de tant en tant li permet fruïr de bons moments amb la família. Però em pregunto: i aquells que ja han perdut fins i tot el do de la paraula? Que no són més que una foto que respira, un record en vida per fer companyia als qui no volen acomiadar-se. Hauríem d'aprendre a dir adéu en el moment adequat, deixar anar aquells a qui estimem, enlloc d'allargar-los el sofriment per no sentir-nos culpables de la seva marxa, o per sentir-nos herois per haver estat al seu costat quan ja no eren més que una càrrega.
Hem d'aprendre que la mort no és l'enemic, és simplement el final de la història. O qui ho sap, potser un punt i seguit. Però sigui el que sigui, en molts casos és la opció més encertada.
Capítulo 96: «Imitación»
Fa 3 anys
