dissabte, 19 de febrer del 2011

Desfibrilafest

Senyors Jèvits que llegiu el meu bloc (que no sou gaires, ni jèvits ni no jèvits) us convoco al festival Desfibrilafest que faran el proper 19 de Març a l' Auditori de l'Espai Jove Les Basses de BCN. Grups d'aquests foscos amb músiques sorolloses i tal...

Aquí els deixo l'enllaç. Siguin tan amables de difondre la paraula... Ho organitza una amiga, i m'agradaria que fos un GRAN èxit. Gràcies.

http://www.fundidoanegro.org/desfibrilafest.html

Ah, no cal dir-ho, jo hi aniré així que acabi la meva jornada laboral (Casumlou, que és justament el dissabte que treballo fins quarts de set)

dilluns, 14 de febrer del 2011

Un concert molt especial.



Foto d'Anna-Isadora Finschback

Gràcies a les recomanacions de Martí Bou, gran melòman i millor persona (o potser és al revés? ara no us ho sabria dir), fa uns quants dies vaig començar a seguir per twitter i facebook a Pep Rius, Abdominable gallina nauseabunda.

Avui he tingut la sort de poder assistir a un concert molt especial, al menjador de la llar gallinàcia, amb la sensació de ser entre amics, tot i estar envoltada de perfectes desconeguts.


El seu fallit intent d'auto-boicot, excusant-se de la seva afonia per culpa del concert d’ahir, i interrompent-se a mig cantar per criticar-se les lletres i els galls, ens l’ha fet més proper, més sincer, més humà. I la seva veu soferta i un pèl castigada ha aconseguit crear silencis absoluts, i arribar-nos ben endins, fins tocar-nos aquells sentiments que teníem amagats.


El fet de ser un concert tan reduït, ens ha permès de participar-hi d'una forma molt directa, fer els cors, comentar el concert fins i tot a mitja cançó, fent-lo riure i fent-li perdre el fil, com si fossim part de la banda.

He rigut molt, m'he emocionat encara més, he sentit cançons precioses amb lletres molt treballades i poc corrents, com la cançó que ens ha presentat com “la que canta la balena quan l'elefant li diu que s'ha enamorat del cargol” o la que va crear basant-se en els sons d’R2D2 i que va sobre la segona cosa més important que mou a les persones al món:  l'avorriment (val a dir que la primera és l'amor).

No us espanteu, que tot i ser un home amb pensaments molt marcians, les lletres són molt d’aquest món.

I del concert m’he endut el bon gust de boca, i la gravació del “bolu” sense editar, amb les interrupcions, les rialles, la tos i els crits del seu fill, i el grinyolar de la cadira just a la cançó que més m’ha agradat de totes. Que per cert, no sé ni com es titula. Jo l’he batejada com “som-hi doncs”, i si un dia en trobo l’enllaç, ja us el penjaré.
Ah, i les fotos de l'Anna-Isadora Fischbach que il·lustren aquest post.
I per si fos poc, quan he arribat a casa, tenia un tuit del Pep, donant-me les gràcies per haver-hi anat.

No es pot demanar més. Compartir moments amb gent com en Pep, que posa passió al què fa, em recorden que la vida, és, malgrat tot, meravellosa.

dijous, 10 de febrer del 2011

Mon pare.

M'ha fet molta il.lusió (i també m'ha fet plorar molt, es clar) rebre una carta del Patufet St Jordi, la meva escola. Ens enviaven a mon germà i a mi l'últim número de la revista de l'escola on dedicaven aquest article a mon pare. M'han donat a conèixer una miqueta més el Toni jove i lluitador que havia sigut mon pare, i m'han fet estimar-lo, si és possible, una miqueta més.
Només volia compartir-ho, perquè ja ho sé que totes les filles pensen que el seu pare és especial. Però és que el meu ho era de veritat. I calia que ho sapiguéssiu.
T'estimo, papa.