Allarga'm la mà.

Cada dia m'enamoro, una, dues, deu vegades. D'una cançó, d'un gest, d'una paraula agradable. Sobre tot de gent que no conec i a qui deixo mots en forma de missatge. De tanta gent que no em coneix i que dedica un xic del seu temps a contestar-me. M'agrada sentir que no estic sola, quilòmetres enllà del país que tant em manca. I dia rera dia, vaig perdent la por al ridícul, tot i que ho faig des de l'anonimat i la distància. He estat tants anys amagant-me... I ara per fi sento les ganes de fugir de la meva vergonya per conèixer a tothom, especialment a tu, que m'estàs llegint ara. I un dia tornaré a casa, i ara escric això per no oblidar-me'n: Que no vull seguir sola i tancada, que vull obrir els ulls al món, i viure, i estimar, i sentir-me estimada. Per gent de veritat, a qui pugui mirar als ulls i fer una abraçada. I si has llegit fins aquí i encara no t'has espantat, ni has arribat a pensar que estic sonada, allarga'm la mà, que aviat vindré a agafar-la.

Un granet més de sorra.

Em sumo també a l'homenatge blocaire a Salvador Espriu

Quan recordes algú, sempre hi ha certes imatges, moments, cançons o records que et venen al cap. Quan sento parlar de Salvador Espriu, els primers pensaments que em venen són aquests dos:

"Les teves tardes a Sinera romandran eternes en l'instant del pensament" (no sé a qui vaig robar aquest fragment de poema, però quan ho trobi, el publicaré sencer)

I l'altre és aquest fragment de "la pell de brau":

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


He descobert avui mateix la iniciativa blogaire de retre homenatge, per això no ho faig amb paraules pròpies. No he tingut prou temps.

Noves tradicions?

Primer va ser Santa Claus...

Després va arribar Halloween...

I com que no n'hi havia prou amb l'invasió de pares noel i carabasses assassines per fer calaix, els botiguers del nostre país se sumen aquests dies a l'exhaltació de l'horterisme i el mal gust, exhibint decoracions dignes del diari secret d'una adolescent.

A veure, que algú m'ho expliqui: Se suposa que els colors llampants i les formes són un atractiu per les criatures en els seus primers anys de vida. Llavors... com pot ser que gent de totes les edats es llenci al carrer a comprar qualsevol trunyo rosa o en forma de cor? És la prova irrefutable que el món ha arribat a un borreguisme consumista sense límits.

No em digueu que és una raó per recordar a la parella que l'estimeu, perquè m'hauré de cagar en la mare que us va parir. De tots els dies de l'any, avui és el dia que menys mèrit té recordar-se de la parella i comprar-li un regal. Avui, la proesa és resistir el bombardeig constant d'anuncis, cupidos, cors, i coses roses i vermelles en general que ens ataquen sense pietat.

Per favor, que només queden dos mesos perquè arribi St. Jordi, una tradició molt maca i molt nostrada; una de les poques celebracions que van lligades a la cultura. Que bonic, comprar un llibre, encara que sigui un cop l'any per deixar-lo oblidat a la lleixa més alta de la llibreria. I que feliços fem als pobres escriptors que surten dels seus caus per sentir-se estrelles per un dia. Ells sí que mereixen un dia per ser recordats. No els hi robem el protagonisme, per favor. Ni a ells ni a St Jordi. Pobre home, lluitar contra un drac per veure's superat per una invasió de cors de totes mides i colors.Penseu que cada regal que compreu pel dia de St Valentí, és una pedra més sobre la tomba de St Jordi.
Per això, pel dia de St Valentí, us proposo un exercici expiatori: robeu un ram de roses de la botiga que tingui la decoració més horrorosa i regaleu-lo a algun escriptor. I si es diu Jordi, encara molt millor.

Somni.

He fet un gran esforç per renéixer, per reinventar-me, i per trobar la persona que vaig ser abans d'haver-te conegut, però en alguna cosa dec haver fallat. Quan per fi t'oblido, em perdono, i aprenc a viure sense tu... Et somnio. Per on has entrat al meu subconscient? M'havia assegurat d'escombrar tots els racons per foragitar-ne els fantasmes i els mals records. I de sobte, et fiques en els meus somnis i fas que em llevi preguntant-me si t'enyoro. Ja no formes part dels meus projectes. Per què el meu cap s'esforça en recuperar-te? A partir d'ara pensaré amb el cor, que és qui més ha patit i qui menys ganes té de mirar enrera.

Política-espectacle

Senyors, senyores, aneu fent les maletes. La política-espectacle (o de cine, o de pel.lícula, o de "bombo i platillo") ja ha arribat. Queden pocs dies perquè la meva teoria es confirmi. Belén Esteban acabarà per ser presidenta del govern. I seguint l'exemple yanki (i veient que els polítics es monten la seva pel.lícula), els actors passaran a la política. Vigileu de prop a Joel Joan.
Gràcies illa dels monstres, per haver-nos obert els ulls mostrant-nos aquesta perla.

Un conte de terror.

Les coses clares: vivim en un país on micròfons oberts deixen escapar desqualificacions, insults, animalades i despropòsits i ningú no s'escandalitza. Un país on el rei (símbol de l'anacronisme que ja donaria per fer tot un post) se salta tots els putos protocols i fa callar de forma barroera al dirigent d'un altre país, i els ciutadans, enlloc d'avergonyir-se, en fan samarretes, vídeo-jocs i souvenirs de tota mena; un país on els programes que més es veuen són els que estan més farcits de paraules grolleres, gent cridanera, gent mal follada i mal gust en general. En aquest país que tant de bò fos imaginari, una "choni" de xandall i mandonguilles mal pronunciades es fa famosa per haver-se tirat a un torero i exhibir-ne el fruit com si fos un trofeu, i per si fos poc, es converteix en la princesa del poble per ser la persona més mal educada, mal parlada, irrespectuosa, analfabeta i "cholaca" del món.
Els polítics cada cop s'assemblen més als participants dels reality shows, fan mítings-espectacle al més pur estil americà, desvien l'atenció inventant-se nous jocs (olímpics o no) fan vies de tren que no duen enlloc, s'espien, s'escindeixen, se separen, es critiquen... I ja no parlo dels que estafen, perquè em falta temps i molts coneixements. I el poble, cada cop més ignorant, segueix idolatrant als que criden més fort. Que tal com va dir el "Yoyas" (un altre imbècil que s'ha fet famós per cridaner i busca-bregues, però que de tant en tant l'encerta), l'important no és tenir la raó, sinó que se't senti a tu més que als altres.
I com són les noves generacions? Criatures cada cop més mal educades que no saben ni relacionar-se, que veuen el món a través de la pantalla del televisor (plena de realitys i programes del cor) i de l'ordinador (un món de possibilitats il.limitades, tant per bones com per dolentes), que veuen avatar i es deprimeixen perquè aquell món, que és totalment imaginari mai no podrà ser realitat, que converteixen la violència en joc i l'alcoholisme en una forma de protesta.
De veritat que espero que em convenceu que m'equivoco... però al pas que anem, no m'extranyaria que una persona amb la capacitat intel.lectual de Belén Esteban acabés sent la presidenta d'Espanya. I nosaltres, catalans, que sembla que no haguem après res de la nostra història, ens seguirem barallant entre nosaltres, discutint sobre quina és la millor manera de governar un país que no tenim, que no ens l'hem guanyat, perquè estàvem massa enfeinats decidint quins eren els nostres ideals.
Així doncs, posem-nos tots els pantalons gay-friendly del sr. Albert, que bona falta ens faran.

Una sortida digna

Una sortida digna

un pas endavant

desteranyino la meva ànima

i desenterro el passat

i li planto cara

perquè no em pugui espantar.

Torno a sentir la música

que em corre per la sang

i amb ella reneixo

i em deixo emportar

no lluito amb mi mateixa

ja res no em lliga

ja torno a volar.




Que per què escric una poesia? aquest bloc n'és el culpable.