dijous, 4 de febrer del 2010

Un conte de terror.

Les coses clares: vivim en un país on micròfons oberts deixen escapar desqualificacions, insults, animalades i despropòsits i ningú no s'escandalitza. Un país on el rei (símbol de l'anacronisme que ja donaria per fer tot un post) se salta tots els putos protocols i fa callar de forma barroera al dirigent d'un altre país, i els ciutadans, enlloc d'avergonyir-se, en fan samarretes, vídeo-jocs i souvenirs de tota mena; un país on els programes que més es veuen són els que estan més farcits de paraules grolleres, gent cridanera, gent mal follada i mal gust en general. En aquest país que tant de bò fos imaginari, una "choni" de xandall i mandonguilles mal pronunciades es fa famosa per haver-se tirat a un torero i exhibir-ne el fruit com si fos un trofeu, i per si fos poc, es converteix en la princesa del poble per ser la persona més mal educada, mal parlada, irrespectuosa, analfabeta i "cholaca" del món.
Els polítics cada cop s'assemblen més als participants dels reality shows, fan mítings-espectacle al més pur estil americà, desvien l'atenció inventant-se nous jocs (olímpics o no) fan vies de tren que no duen enlloc, s'espien, s'escindeixen, se separen, es critiquen... I ja no parlo dels que estafen, perquè em falta temps i molts coneixements. I el poble, cada cop més ignorant, segueix idolatrant als que criden més fort. Que tal com va dir el "Yoyas" (un altre imbècil que s'ha fet famós per cridaner i busca-bregues, però que de tant en tant l'encerta), l'important no és tenir la raó, sinó que se't senti a tu més que als altres.
I com són les noves generacions? Criatures cada cop més mal educades que no saben ni relacionar-se, que veuen el món a través de la pantalla del televisor (plena de realitys i programes del cor) i de l'ordinador (un món de possibilitats il.limitades, tant per bones com per dolentes), que veuen avatar i es deprimeixen perquè aquell món, que és totalment imaginari mai no podrà ser realitat, que converteixen la violència en joc i l'alcoholisme en una forma de protesta.
De veritat que espero que em convenceu que m'equivoco... però al pas que anem, no m'extranyaria que una persona amb la capacitat intel.lectual de Belén Esteban acabés sent la presidenta d'Espanya. I nosaltres, catalans, que sembla que no haguem après res de la nostra història, ens seguirem barallant entre nosaltres, discutint sobre quina és la millor manera de governar un país que no tenim, que no ens l'hem guanyat, perquè estàvem massa enfeinats decidint quins eren els nostres ideals.
Així doncs, posem-nos tots els pantalons gay-friendly del sr. Albert, que bona falta ens faran.

8 comentaris:

  1. sóc una persona força ignorant: no sé gairebé res de política ni d'història, i segurament no tinc prou base per poder fer una crítica amb cara i ulls sobre la situació del país. Però el sr. Merdevalista (que com que no em coneix em deu haver sobrevalorat), m'ha animat a escriure sobre el tema. Espero no decebre'l.

    ResponElimina
  2. És la primera persona que veig disculpar-se per avançat sobre la seva manca d'especialització en quelcom que tothom fa servir com una puta, i la majoria sense saber-ne ni la meitat de la meitat: la història. Però no és culpa de la gent, sinó que els historiadors no sabem transmetre, i d'això se n'han aprofitat la mar de bé polítics i els periodistes. No és el lloc ni el moment per parlar de les raons, però bé. Amb la política passa si fa no fa el mateix, tot i que la gent veu una utilitat a la política que no atribueix a la història... quan en realitat, la història l'utilitzen per argumentar el que els dóna la reial gana, però en fi... No deia que no en seguiria parlant??? Doncs ja paro, que em faig pesat.

    El seu post, senyoreta sal i sucre, demostra que no la sobrevalorava. M'ha fet caure la llagrimeta i tot. Parafrasejant l'ex de l'Esteban: "En dó palabra: IM-PRESIONANTE".

    ResponElimina
  3. "En aquest país que tant de bò fos imaginari"

    Amb el seu permís, m'apunto aquesta frase per utilitzar-la en les converses de cap de setmana amb els amics en les que acabem cagant-nos en el país que trepitgem cada dia, ja que al final sempre se'ns acaben els insults i les frases més o menys enginyoses per definir-lo

    ResponElimina
  4. Quan la realitat és tan dura fa mal. I d'ignorant, res. Els ignorants, en tot cas, són tots aquests que critiques.

    ResponElimina
  5. Si que sembla un conte de terror. Quina vergonya viure en aquest país, no? totalment d'acord amb el que dius d'aquest Rei de "gomaespuma" que em sembla mil vegades més ignorant que qualsevol de nosaltres. Com era la frase? "que te calles"? més ignorants encara els que d'això n'han fet un acudit...

    ResponElimina
  6. Conclusió: d'aquí a quatre dies, tots dats pel cul!

    ResponElimina
  7. @sr.Merdevalista: gràcies pel compliment. Ara corro el risc de creure-m'ho.
    @l'illa dels monstres: I tant, faci, faci; l'hi embolico o se l'emportarà posada?
    @sr.Albert: El meu secret és optimitzar els pocs coneixements que tinc, i no parlar del què desconec. En el meu cas, intel.ligència i coneixements no són gens proporcionals. Però ho dissimulo força bé.
    @Srta.Noa: doncs sí. El què més vergonya fa és la falta de sentit comú. No cal ser gaire espavilat per saber què està bé i què està malament.
    @Txisky: veig que ha captat l'essència del post.

    ResponElimina
  8. aquest món polític es una merd@

    ResponElimina