La tweetpeli !!!

No sabeu què fer dijous dia 20 de maig? teniu inquietuts artístiques i voleu explotar-les? Teniu unes ganes boges de coneixe'm i no sabeu com fer-ho? Doncs obriu-vos un cte. a twitter i apunteu-vos aquest dijous a l'acte de presentació de la tweetpeli. Una película 100% twittera.
Ep, i hi haurà cava i piscolabis. Tot un luju!!!

No volveré al pozo.

Pídeme lo que quieras, que mueva montañas, que cruce medio mundo, que sonría cuando la pena me come las entrañas, que te abrace cuando te sientes solo, que me invente cuentos para animar tus tardes. Pídeme el sol, pídeme la luna. Pero nunca me pidas que me bata por tí, que me pelee, que te defienda. No me exijas que busque en mí el odio para repartirlo en tu nombre. No me pidas que ataque... pues con cada mordisco que dé, estaré mordiendo mi alma. Con cada arañazo que dé, estaré desgarrando mi persona. Esa que tantos años he tardado en construir. Esa que decidió que la guerra no era la solución. No me pidas que te defienda, pues ya no lucho ni mi propia batalla. Hace tiempo decidí rodearme de gente buena, de gente que me quiera, y que me convierta en mejor persona. Si eso me convierte en covarde, no me importa. Sólo deseo que lo comprendas y que puedas estar a mi lado, y huír conmigo de los malos momentos. Y abrazarme, y decirme que aún me quieres. Y guardar tus energías para hacer feliz a quien lo merece, en vez de desperdiciarlas arrojándote al cuello de quienquiera que se cruce en tu camino con ganas de pelea.
Si lo que esperas de mí es amor, aquí me tendrás. Siempre. Si esperas que odie por tí, lo siento. No soy yo. No va en mi persona. El odio me metió en el pozo y sólo el amor y la alegría me sacaron de él. No voy a volver a empezar. He aprendido de mis errores, y enfadarme sólo me lleva a un mundo oscuro en el que no quiero vivir. No voy a hundirme en la mierda para sacarte de ella. Te tiendo mi mano desde fuera, por si quieres seguir mi camino. Cuando quieras, cógela.
Te sigo esperando.

Gràcies Bob.

Ostres, sembla mentida, però me'n recordo d'haver vist la notícia a la tele. I només tenia 7 anyets! Segurament no sabia ni qui era, en Bob Marley, però suposo que el fet de veure ma tieta amb cara de tristesa em va marcar prou com per recordar aquell moment.

I ha passat el temps i ja fa 29 anys d'aquell dia.

I la seva música segueix sent un referent per a molts grups, i segueix sent actual, i agradant-me tant o més que el primer dia que la vaig sentir. Per ara, aquestes són les meves preferides, tot i que van variant segons el meu humor.

Redemption song

Don't rock my boat

Small Axe

I know a place

Natural mystic

Aquest és el meu petit homenatge a Robert Nesta Marley, que m'ha acompanyat en molts moments de la meva vida, posant la banda sonora a molts instants irrepetibles.

Mandra

Altre cop, tornar a la vida real. A la complicada, on res no és gratuït. Altre cop a lluitar per trobar una feina, un sou, una estabilitat. Tornar a fer nous amics, tornar a esforçar-me per tenir relacions normals amb gent de tota mena. Fer esport, veure món... Sortir de l'ou, de l'autocompassió i de l'avorriment. No és tan difícil. Només em falta aquella petita empenta que sempre m'ha faltat. Desfer-me de pensaments inútlis: "ja ho faré demà" "Total, tinc molt de temps" "vols dir que els hi cauré bé?" "vols dir que em mereixo aquesta feina?" "No els hi agradaré, més val que no m'arrisqui"
Accepto suggeriments per deixar de fotre el dropo. Sí, ja ho sé. Només m'ho he de proposar seriosament. Però potser teniu alguna tècnica, tàctica, truc, trampa, sistema, mètode... que us doni resultat. Tots seran benvinguts.

Recomençant

Vaig fent maletes. Ara deso un record, ara un somni... aquí en aquest racó encara m'hi cap un desig. Empaqueto bé totes les sensacions viscudes durant aquest últim any. No me'n vull deixar ni una: recordar la història m'evitarà repetir els mateixos errors.

Ha estat un any mogut, de batibull de sentiments que lluitaven per sortir a la llum, que m'han enfonsat i que m'han fet lluitar i finalment ressorgir.

I he conegut gent disposada a ajudar-me, a trobar aquelles ganes de viure que no sabia on havia desat. Avui, mentre preparo la mudança i deso en maletes roba i records, també faig un repas als pensaments, per llençar els que no em serveixen, per trobar els que em fan somriure, i desar-los allà on els pugui trobar fàcilment quan em facin falta. En aquest calaix, totes les petites felicitats, tots els bons moments, i els regals que he rebut en forma de cançó, paraula amable, dibuix o fotografia. I en aquest calaix, entre cotons, hi deso a tota la gent que m'ha fet recuperar la confiança.
Hi sou tots els que m'heu llegit i escrit en el blog, i també la Maria, el Gaizka, la Mauge, el David, l'Ivan, l'Anaïs, el kevin, la Noelia, el Juan, i la Elena. Twitaires tots, que m'han fet creure que valc la pena.
Sí, semblo una "miss mundo" donant les gràcies a tot l'univers. Però si una cosa he après, és que dir les coses bones ajuda molt. Al qui les diu, i al qui les escolta.
Així doncs, sentiu-vos teletubbi per un dia, (senyors odisfèrics, vostès també) ja ho veureu. Que el món està fet una merda és veritat. Però amb somriures i bones paraules també el podem arreglar, i si no, el farem un xic més agradable.

totes les sortides dignes

Fa uns quants dies, vaig participar al joc de J.M. Tubau d'escriure una poesia amb el títol "una sortida digna". M'ha fet molta il.lusió arribar a casa, i trobar-me el targetó d'invitació a la presentació virtual del llibre. Us la penjo aquí. Hi esteu tots convidats.

Viatge al passat.

Sentir parlar algú que no és de Barcelona, és com respirar aire fresc, com sortir de la ciutat. I em dedico a escoltar-los, intentant endevinar d'ón vénen, què els duu a la ciutat, si hi viuen, si només hi són de pas... I em transporten per instants als seus móns. Però hi ha un accent que se m'endu molt més lluny que els altres. Viatjo a la meva infantesa, a totes les vacances que passava a Cantonigròs, en aquella masia dalt d'un turó, allunyada de qualsevol nucli de població, sense més aigua que una aixeta a la cuina, ni televisor, ni tansols vàter. Encara hi havia una comuna. I quina por que em feia seure en aquell forat tan fosc i amb aquell aire tan fred que pujava. El terra era fet de fusta, d'unes bigues immenses entre les quals podíem veure l'estable, on els primers anys encara hi dormien les vaques. I recordo l'estufa de llenya, i la llar de foc on escalfàvem l'aigua per banyar-nos i on l'Oncle Joan s'adormia cada any mentre coïa les castanyes. També estaven bones, socarrimades. I l'aigua gelada del pou amb la que ens banyàvem quan feia calor. I aquella llet que ens duia el masover, i que quan la bullíem tots volíem el tel per menjar-nos-el amb pa i sucre. I el banc de pedra i ciment de l'entrada on hi havia les nostres mans gravades amb el nom de tots quatre cosins, com si fóssim estrelles de cinema. Cada cop que sento parlar algú d'Osona, s'obre un calaix d'on en surten desendreçats, tots els records: Imatges de la masovera, la senyora Carme, que ens deixava donar menjar als conills, de ma cosina i jo posant nom als vedells, o veient els nens, més grans, pujar al tractor, fent excursions tots junts, baixant a la font, al rierol, i anant fins al penya-segat per veure, allà al fons, les parets de tavertet... O descobrint les golfes de la casa, plenes de calaixos amb l'aixovar de qui havia viscut anys ha en aquella casa. I el passadís mig amagat que duia a l'ermita, i els pergamins que vem trobar i vem exposar en una de les habitacions de la casa.... i tornàvem a la ciutat feliços i cansats, amb les piles carregades i fent olor de vida salvatge.