dilluns, 10 de maig de 2010

Mandra

Altre cop, tornar a la vida real. A la complicada, on res no és gratuït. Altre cop a lluitar per trobar una feina, un sou, una estabilitat. Tornar a fer nous amics, tornar a esforçar-me per tenir relacions normals amb gent de tota mena. Fer esport, veure món... Sortir de l'ou, de l'autocompassió i de l'avorriment. No és tan difícil. Només em falta aquella petita empenta que sempre m'ha faltat. Desfer-me de pensaments inútlis: "ja ho faré demà" "Total, tinc molt de temps" "vols dir que els hi cauré bé?" "vols dir que em mereixo aquesta feina?" "No els hi agradaré, més val que no m'arrisqui"
Accepto suggeriments per deixar de fotre el dropo. Sí, ja ho sé. Només m'ho he de proposar seriosament. Però potser teniu alguna tècnica, tàctica, truc, trampa, sistema, mètode... que us doni resultat. Tots seran benvinguts.

8 comentaris:

  1. Ànims!

    Després d'un mes sense actualitzar torna vostè una mica baixa d'ànims.

    No sé per què ha de tenir problemes . Des que jo la conec no veig que n'hagi tingut cap...

    Peu ferm.

    ResponElimina
  2. Potser posant-se un horari (no cal estressar-se) fer una llista i anar ratllatnt el que ja ha fet.... Step by step dona. I faci un parell de pastissos que això anima

    ResponElimina
  3. "Avui és el primer dia de la resta de la teua vida", coneixes la frase?

    ResponElimina
  4. jo sempre penso que a cada moment començo de zero i que el passat no m'afecta. I em perdono quan la cago i si la cago m'ho agafo rient. I procuro no autoflagelar-me encara que em senti com una merda. Es tracta d'estar bé ara, i puntooooo.

    ResponElimina
  5. NOA: Tu? Començant de zero tu? A la teua edat???

    ResponElimina
  6. @remitjó. No és ben bé una baixada d'ànims. És que he passat un mes de festes, celebracions, viatges, noves experiències, nous amics... I ara se m'acumula la ressaca de tanta felicitat concentrada. Síndrome post-vacacional se'n diu. Gràcies pels ànims.
    @tiquismiquis, té raó. Em sembla que m'hauré d'anar posant horaris, si no no fotré res.
    @Josep Coneix el concepte cerosesenta? busqui'l a youtube. I el concepte torracollons? deixi a la srta Literal que desbarri lliurement, si més no pel meu bloc.
    @srta Literal, em sembla molt bé, però necessito tècniques, tàctiques, consells útils per deixar de procastinar.

    ResponElimina
  7. Mar, em sembla que Procastinar és el meu tercer cognom, porto més d'un any acumulant fotos de plats que hem cuinat per el Food Revolution, que mai s'arriben a penjar perquè fa mandra, i fotos del viver de marietes, que per cert estan sortin de la hivernació i fa molta il·lusió!, i apunts sobre possibles posts per a un blog que no he inaugurat, i al final un parell de Tweets ràpids i a córrer. I mira no he trobat la solució però si vols que et fagi un tweet de tant en tant recordant-te alguna cosa ja ho saps!

    ResponElimina
  8. Mail de ma mare, que no gosa publicar els consells aquí. Bé, doncs els publico jo, per si us han de servir d'ajuda:

    LA MANDRA
    Què és mandra?
    Jo ho definiria com la dificultat per portar a terme activitats que et requereixen algun esforç.
    De vegades la mandra és només momentània: “ho fare d'aqui a una estona” i al cap d'una estona ho fas i ja està: t'has permès el petit regal de fer el gandul una estoneta, de seguir gaudint una mica més d'aquell benestar en què et trobes instal.lat . Es la mandra sana.
    Altres vegades la mandra és patològica i llavors és necessari saber què motiva el constant i repetit ajornament de totes i cada una de les coses que tenim a la llista interminable de coses per fer.
    I una manera d'explicar-ne alguna causa i de combatre-la podria estar en la Programació neuro-lingüística o PNL
    Diu la PNL que segons com diguem les coses els resultats són molt diferents, la percepció del que estem descrivint pot canviar radicalment.
    L'exemple ja dit altres vegades:
    Si diem ”aquesta persona em posa nerviosa” estem dient que no tenim capacitat de controlar el nostre sentiment, que estem abocats a una realitat inamobible, que no podem fer-hi res. Hi ha una actitud fatalista que ens porta a creure que allò mai no canviarà, perque aquella persona sempre serà aquella persona i sempre em posarà nerviosa.
    Si contràriament dic: “quan veig aquesta persona em poso nerviosa”, estic dient que sóc jo la que fa l'acció i per tant també sóc jo qui pot modificar-la.
    D'una manera similar podem actuar davant la presència d'unes determinades obligacions o responsabilitats.
    Si dic : HE DE FER TAL COSA, sembla que hi ha una obligació que em ve donada des de fora, que no tinc més remei que obeïr, que qui sigui ,algú, la societat, el món, el destí,.... ha decidit per mi i jo no hi tinc veu ni vot. I això em crea una postura de rebuig i ajorno i ajorno aquella obligació.
    Llavors agafo aquesta obligació i em pregunto:
    HO VULL FER?
    Per què?
    ¿Què passarà si no ho faig? i ¿Què passarà si ho faig?
    ¿Com em sentiré ,en cada una de les opcions?
    ¿Què haurà millorat, en cada una de les opcions?
    ¿Què haurà canviat ,en cada una de les opcions?
    Si el resultat de FER m'interessa més que el de NO FER, llavors el que diré ja no serà HE DE FER TAL COSA sinó que serà VULL FER TAL COSA. Jo hauré decidit que em convé fer allò, ningú no m'ho ha manat, ningú no ha decidit per mi. I ho faré perquè vull .
    I si el resultat que més m'interessa fos NO FER, també ha desaparegut l'obligació i ho podré treure de la llista.
    Canviar el llenguatge. Molt senzill ( ei, que no pas molt fàcil)

    ResponElimina