dilluns, 20 de febrer del 2012

Destriar el gra de la palla

Tota la vida aniràs destriant qui et convé de qui et fa mal, qui et valora de qui et menysté, per fer-te més fàcil l’existència: per evitar convertir-te en un cínic sense tornar a oferir el teu cor perquè en facin confetti. I tota la vida no serà prou temps. Sempre et deixaràs algú en el calaix equivocat. 

diumenge, 19 de febrer del 2012

Hortojrafía

No notes una certa incomoditat, llegint aquest títol? No sents l'impuls irrefrenable de corregir-lo?
Jo sí. I em passa sovint. Es veu que tinc el detector de faltes massa afinat, i m'ofenen tant com els perfums penetrants o els sorolls estridents. I no ho puc evitar: fins i tot corregeixo quan no m'ho demanen.
Ho faig per missatge privat si considero que la teva falta et pot comprometre; directament i fent broma si ets amic o molt conegut; i descaradament i amb sorna, si n’estàs molt de tu mateix, (com un clatellot per fer-te tocar de peus a terra i recordar-te que no ets perfecte).  I les reaccions són, normalment, les esperades: en el primer cas agraïment, en el segon insult afectuós, i en el tercer, “escric com em surt dels collons”

Però no em malentenguis: en la gran majoria dels casos, si et corregeixo no t’estic dient que jo en sé més que tu. T'estic dient que tens un moc que et penja, i que potser te’l vols treure, perquè fa lleig. Perquè si porto el jersei al revés, o no li he tret l’etiqueta o he posat una g on hi hauria d’haver una j també vull que m’ho diguis. Ara bé, tothom és ben lliure d'anar amb el nas brut, i fins i tot, si ho vol, amb un vestit nou inexistent.

I saps què? Que potser és veritat, que és un senyal de mala educació,  però posats a triar entre la correcció ortogràfica i la correcció política, em quedo amb la primera.