dilluns, 25 de gener de 2010

Allargant vides...

L'avi ja està cansat. Fa massa temps que ja en té prou. La medecina li ha anat allargant l'existència, i tot i que encara està força bé del cap i el seu cos li concedeix una gran autonomia, el que li queda ja no es pot dir que sigui vida. Són molts anys, ens diu cada cop que ens veu, i en la seva mirada hi llegim tots els cops que ha demanat al seu Déu que se l'endugui d'una vegada i totes les nits que s'ha adormit amb llàgrimes als ulls, desitjant que sigui l'últim cop que els tanca.

Ja no desa més records, viu dels que ja tenia acumulats en caixes i de tant en tant els treu i els aireja, i els reviu, i s'hi enfada. És una sort que la seva memòria immediata ja només funcioni a vegades. Així no pot comptar quants dies fa que viu deixant-se arrossegar per la inèrcia: Llevar-se, vestir-se, esmorzar, passejar, dinar, i seure a escridassar la tele. I demà, torna a començar, i així un dia rera l'altre. Tant li fa si és dimarts o dissabte.

Des del primer atac de cor, li van anar tallant les ales. Ni menjar el que li agradava, ni treballar, ni conduir, i si es descuida, ni veure el Barça. Tot el que havia fet, tot el que havia estat durant la seva vida va anar desapareixent, deixant només un cos gastat, i una ànima turmentada.

I l'àvia? Ella forta, com sempre, lluitadora, consolant-lo les nits que s'adona de com n'és d'injusta la vida, llevant-lo cada matí, contestant-li deu cops la mateixa pregunta. La seva vida s'ha convertit en la d'una cuidadora. I tampoc no se'n queixa, però em pregunto fins quant podrà aguantar aquest ritme, intentant encomanar al seu marit les ganes de viure. Antòniu, que t'has pres la pastilla? Aquesta per la vista, aquesta pel cap, aquesta per les cames... per seguir fent funcionar un cos que ja no vol esforçar-se.

La medecina s'ha convertit en una mena de cursa contra el temps, en un intent d'ajudar a gent que no vol ser ajudada. Quin sentit tenen tantes visites al metge, tantes operacions, tantes pastilles, tantes privacions... si el que et queda no s'assembla en res a la vida?

I l'avi encara té unes cames que poden arrossegar-lo i un cap que de tant en tant li permet fruïr de bons moments amb la família. Però em pregunto: i aquells que ja han perdut fins i tot el do de la paraula? Que no són més que una foto que respira, un record en vida per fer companyia als qui no volen acomiadar-se. Hauríem d'aprendre a dir adéu en el moment adequat, deixar anar aquells a qui estimem, enlloc d'allargar-los el sofriment per no sentir-nos culpables de la seva marxa, o per sentir-nos herois per haver estat al seu costat quan ja no eren més que una càrrega.

Hem d'aprendre que la mort no és l'enemic, és simplement el final de la història. O qui ho sap, potser un punt i seguit. Però sigui el que sigui, en molts casos és la opció més encertada.

dissabte, 23 de gener de 2010

un dia duduà dudduà duà duà...

Coses que he aconseguit avui:

*Ballar de bon matí al ritme de jane's addiction, muse, LBMPN, i bramar amb la Janis Joplin enlloc d'enganxar-me a l'ordinador.

*Escombrar i passar la fregona sense fer 10 hores prèvies de mentalització.

*Sortir de casa abans de les 12 del migdia i comprar-me un bon esmorzar.

*Escriure uns quants twits idiotes a gent que no conec (i veure que n'hi ha que fins i tot em contesten)

*Entrar en un parell de blocs i deixar-hi petja en forma de paraulota.

*Fer un xat amb el meu futur ex-marit sense emprenyar-me ni sentir-me desgraciada. (després d'uns quants anys d'absurda dependència emocional)

*Posar-me al dia amb la Brenda, de la qual em separen uns 5000 km. i uns quants anys de no veure'ns.

*Recuperar el sentiment hippy perroflàutic i florsiviolesiromaniaire que hi ha coses ínfimes que em poden fer sentir viva i feliç.

Ara ja poden venir tots els fillsdeputa pessimistes del món i intentar espatllar-me el dia. Avui estic preparada. Que us donin pel cul a tots!!

dimarts, 19 de gener de 2010

m'ha decebut?

Quan vaig descobrir el nou projecte de la productora Minoria Absoluta, vaig experimentar un sentiment agre-dolç (expressió que em fa ràbia però... vaig curta de recursos): D'una banda, vaig pensar que potser un programa fet per un bon equip podia fer suportable l'insuportable, o fins i tot fer-ho divertit, però per altra banda, em feia una certa ronya pensar que gent tan capacitada per l'humor es dediqués a quelcom tan "cutre" com el món del cor.
La tasca de banalitzar el què la humanitat considera important, és una manera molt sana de fer humor que sempre ha caracteritzat l'equip del Minoria. La cosa ja es complica quan s'ha de banalitzar quelcom que ja és banal, barroer i ridícul de per sí. Es pot fer que personatges com JJ Vazquez, Mariñas, Patiño, etc. semblin encara més absurds del que ja són? O potser la pregunta adequada és: cal fer-ho?
Potser m'esperava un altre enfocament, o una manera més catalana de fer humor. No m'esperava que el programa s'adaptés tan a l'estil barroer d'antena 3. Però clar, un programa que vol tenir èxit a les espanyes no podia ser tan bo com Polònia. Ja coneixem el país veí i quines són les coses que hi triomfen...
Tot i així, no puc evitar estar contenta per l'èxit que ha tingut el seu primer programa, perquè els sento com si fossin família, i per més animalades que facin no puc deixar d'estimar-los.
Així doncs, l'enhorabona i... ho sento. Tot alhora.
PS: ara no sé si és que no tinc criteri o és que em sap greu criticar a qui admiro.

dissabte, 16 de gener de 2010

Us ho havia d'agraïr.

Fa gairebé un any que visc a Estrasburg. Vaig venir fugint dels meus problemes que fidelment i contra tots els meus pronòstics m'han seguit fins aquí. I ara, he aconseguit descobrir que el que realment vull és tornar a casa. No torno escaldada per una aventura que no ha funcionat, ni tampoc penedida d'haver-me'n anat. Sino que torno perquè enyoro tantes coses que encara no conec... Perquè llegint-vos, escoltant-vos, veient-vos, he recuperat el somriure, i això m'ha fet tornar-me a sentir viva. He tornat a tenir ganes de tot: de llegir llibres, d'escoltar música, d'anar a concerts... De ser una persona més completa i poder conèixer gent com vosaltres. M'he adonat del molt que estimo la meva terra, la nostra cultura, la nostra llengua, i he vist que em queda molt per aprendre, i ja és un bon motiu per llevar-me cada matí.
És per això que us dono les gràcies. De tot cor.
(a la 2a hora, la competència, BFN, i tots els bloggers que segueixo assíduament)

dimecres, 13 de gener de 2010

Tot cagant dubtes

Bé, ara em sembla que convertiré aquest bloc en un diari personal. Potser quan m'hagi arreglat a mi mateixa ja intentaré arreglar el món. De moment hi ha tota una odisfera i tot un món d'auto proclamats crítics que ja se n'encarreguen, i els agraïré que em deixin fotre-hi cullerada de tant en tant. Però de moment em dedicaré a l'austera tasca de buscar en quin moment vaig deixar de ser persona.

Jo tenia una voluntat, aficions, aspiracions... Tenia somnis, alguns realitzables i d'altres impossibles però que en el fons eren el motor de la meva vida i em donaven un motiu per llevar-me cada matí. Crec que fins i tot era feliç. Encara que ara se'm faci difícil creure que aquells bons records són part de la meva vida.

Per contradictori que sembli, em considero una persona afortunada: mai no m'ha faltat un lloc on dormir, un plat a taula ni gent a qui demanar abraçades quan les necessito (encara que ben pocs cops hagi gosat demanar-les).

Crec que ha estat un procés degeneratiu, doncs se'm fa difícil trobar en quin moment vaig perdre la felicitat. Vaig anar-me tancant en mi mateixa, tallant relacions, o deixant-les esvaïr-se amb el temps.
Mandra, vergonya, i una gran equivocació en la meva llista de prioritats han anat erosionant la meva vida social i la meva ja reduïda autoestima.
Cada cop m'apreciava menys, cada cop em veia pitjor als ulls dels altres, cada cop em costava més mostrar-me al món tal com sóc... I tornava a prendre decisions equivocades. Intentava canviar el meu entorn, sense adonar-me que el que més em perjudicava era molt més a prop del que em pensava. Era una relació que no funcionava, i la meva obstinació en creure el contrari.
I potser ha estat la segona la que més mal m'ha fet.

...to be continued

dimarts, 12 de gener de 2010

Sí, remugo.

Sempre m'he sentit vaca. Per moltes raons: Perquè vaig tot el dia mirant a terra, perquè remugo, perquè vaig a la meva i no m'adono del que passa al meu voltant, per l'aspecte físic, perquè no faig més que menjar i dormir... Però m'agrada ser una vaca, tot i que a vegades me n'oblidi. Heus aquí el perquè del nom del meu bloc: reivindicar la meva condició d'animal remugant i amb sobrepès.

No és que cregui que tinc coses importants a dir, és que a vegades tinc necessitat d'escriure i de comunicar-me amb el món. I com que els psicòlegs estan massa cars... Doncs he decidit que deixaré anar aquí el que em vagi passant pel cap. I si algú em llegeix benvingut sigui.