diumenge, 3 d’octubre de 2010

S'ha acabat


Per fi sóc a casa. Truco a tothom a qui havia de trucar, repetint una i altra vegada les mateixes frases, fins a tal punt que han perdut el sentit. Ja em perdo en les paraules, ja no sé què he dit a qui ni qui m'ha dit què. L'hora de la vetlla, de la cerimònia, el lloc... amb prou feines sé amb qui parlo. Només penso en acabar la trucada.
Estic cansada... tant... que no tinc ganes ni de plorar-te. Potser ja ho tenia coll avall, que ens deixaves. I si t'he de dir la veritat, em comforta saber que has marxat de pressa i sense patir, que no t'hem allargat el sofriment, que no has hagut de dependre de cap màquina.
La Teresa bramava, desesperada. Enfadada amb tu perquè l'has deixada. El seu buit serà més constant, més present a cada racó de la casa. Li faltaràs al llit, al despatx, a la taula... Diu que el Vito jeu tot el dia al llit, damunt del teu pijama, i a les nits es planta al mig del rebedor i t'espera, fins ben entrada la matinada.
L'avi no en sap res. Val més així. Ho oblidarà, i tornarà a patir el dol cada cop que li ho recordin, com si fos una nova pèrdua.
La iaia plora, silenciosa, mentre l'avi no la mira. Ha de fer el cor fort, tot i que és la que té el buit més gran, el dol més fosc. Donaria el què fos per ser al teu lloc, o si més no per poder compartir amb el seu marit aquesta tristesa que se l'empassa. Ja només us tenim a vosaltres dos, ens diu. I torna a plorar, i ens abraça. Tant de bò pogués portar jo la seva càrrega.
L'Oriol també està molt cansat, i molt preocupat per la iaia. L'ha acompanyat a tot arreu i en tot moment. L'ha consolat, ha sigut qui li ha anat donant les males notícies. I ara necessita treure tota la ràbia i totes les llàgrimes que s'ha anat guardant.
La mama no diu res. Només pateix per nosaltres, i ens ofereix ajuda una vegada i una altra.
I jo només necessito descansar. Oblidar-me de tot per uns instants, posar-hi certa distància. Tantes coses a fer i tantes decisions per prendre, han convertit la teva mort en un tràmit, en un cúmul de tasques. En algun moment trobaré les llàgrimes. T'envio un petó i una abraçada, tot i que no crec que siguis enlloc, ni al més enllà, ni al cel, ni en una altra vida.
Però em sento millor si imagino que em llegeixes, i que et puc dir un altre cop que t'estimo i que encara em fas molta falta.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Mals moments

Mira... a la màquina de cafè hi venen caputxì. Deu ser el cafè dels frares.. potser el fan uns monjos caputxins, o és una beguda especial pels d'aquest orde? Sí, sí, ho han escrit així, amb accent obert i tot. Vaig a fer-ne una foto. Ho twittejo? serà irrespectuós? ton pare morint-se i tu escrivint tonteries... com si concentrar-me en el dolor i la tristesa pugués fer-li recuperar la consciència. Total, com a tots els pares, a ell no li agradava veure'm seria, i sempre reia dels meus jocs de paraules.
Sort que hi va haver la vaga i et vaig haver de trucar perquè em vinguessis a buscar a plaça Espanya, així t'he vist una última vegada, així tinc ben fresc el teu record, i els dos últims petons... perquè el que t'he donat al llit de l'hospital, podem dir que no conta. No crec que l'hagis notat.
La Teresa em pregunta si deus entendre el què et diuen estant en coma. Què vols que li digui? que no ho crec? que ens ha dit el metge que el més segur és que sigui mort cerebral? que si el cervell no rutlla la orella no hi sent? Li dic que no ho sé, que hi ha qui hi creu i hi ha qui no hi creu. Què farà sense tu, la pobra?
Sort que l'Oriol encara és aquí, que va retrassar un dia la seva tornada. Saps què? sí que els hi donen la casa... amb les ganes que tenies de tornar a pujar a Estrasburg a visitar-los, aquesta era l'excusa perfecta.
Com ho dic als amics? Espero que ens confirmin el diagnòstic? que el desendollin? Perquè espero de tot cor que no es desperti... encara seria pitjor... i ja sóc massa gran per creure en els miracles.
I com els ho diem als avis? com li diem a la iaia que el seu fill és gairebé mort? Com la convencem que no ho digui a l'avi? que no hi toca prou, que total no se'n recordarà si fa un dia o deu que no el veu, i que podem estalviar-li el mal tràngol. Pobra iaia, ja està molt desgastada: de tants anys de cuidar l'avi ja no li ha quedat temps per cuidar-se a sí mateixa... i ara això, altre cop a ser forta per tots dos, a prendre la decisió... mai no li ha agradat amagar-li res a l'avi, i fins i tot quan li hem dit que hi ha moments que és millor enganyar-lo... ella no ens fa cas.
Tant se val... no hi pensis més. El què hagi de passar, passarà. Respira fons, dutxa't, i mira endavant. Si més no, dona-li la notícia fent bona cara, perquè si li ho dius plorant, encara serà més gran la desgràcia.
Per cert, no t'ho deia gaire sovint, però tu ja ho saps: t'estimo, papa. I et trobaré molt a faltar.