diumenge, 3 d’octubre de 2010

S'ha acabat


Per fi sóc a casa. Truco a tothom a qui havia de trucar, repetint una i altra vegada les mateixes frases, fins a tal punt que han perdut el sentit. Ja em perdo en les paraules, ja no sé què he dit a qui ni qui m'ha dit què. L'hora de la vetlla, de la cerimònia, el lloc... amb prou feines sé amb qui parlo. Només penso en acabar la trucada.
Estic cansada... tant... que no tinc ganes ni de plorar-te. Potser ja ho tenia coll avall, que ens deixaves. I si t'he de dir la veritat, em comforta saber que has marxat de pressa i sense patir, que no t'hem allargat el sofriment, que no has hagut de dependre de cap màquina.
La Teresa bramava, desesperada. Enfadada amb tu perquè l'has deixada. El seu buit serà més constant, més present a cada racó de la casa. Li faltaràs al llit, al despatx, a la taula... Diu que el Vito jeu tot el dia al llit, damunt del teu pijama, i a les nits es planta al mig del rebedor i t'espera, fins ben entrada la matinada.
L'avi no en sap res. Val més així. Ho oblidarà, i tornarà a patir el dol cada cop que li ho recordin, com si fos una nova pèrdua.
La iaia plora, silenciosa, mentre l'avi no la mira. Ha de fer el cor fort, tot i que és la que té el buit més gran, el dol més fosc. Donaria el què fos per ser al teu lloc, o si més no per poder compartir amb el seu marit aquesta tristesa que se l'empassa. Ja només us tenim a vosaltres dos, ens diu. I torna a plorar, i ens abraça. Tant de bò pogués portar jo la seva càrrega.
L'Oriol també està molt cansat, i molt preocupat per la iaia. L'ha acompanyat a tot arreu i en tot moment. L'ha consolat, ha sigut qui li ha anat donant les males notícies. I ara necessita treure tota la ràbia i totes les llàgrimes que s'ha anat guardant.
La mama no diu res. Només pateix per nosaltres, i ens ofereix ajuda una vegada i una altra.
I jo només necessito descansar. Oblidar-me de tot per uns instants, posar-hi certa distància. Tantes coses a fer i tantes decisions per prendre, han convertit la teva mort en un tràmit, en un cúmul de tasques. En algun moment trobaré les llàgrimes. T'envio un petó i una abraçada, tot i que no crec que siguis enlloc, ni al més enllà, ni al cel, ni en una altra vida.
Però em sento millor si imagino que em llegeixes, i que et puc dir un altre cop que t'estimo i que encara em fas molta falta.

4 comentaris:

  1. Fa uns mesos que he descobert aquest món dels blogs.
    Llegint-los m'he anat fent una idea al voltant de les persones que hi escriuen, com seran físicament, quines feines tindran, les seues edats, els seus gustos, etc. I això m'agrada.
    En el seu cas, però, m'haguera agradat no imaginar-me res del que està sentint, però malauradament ja he viscut episodis d'aquests.
    Només desitjar-li ànim i dir-li que el seu pare si és a un lloc, un lloc que es troba dins de vosté.

    ResponElimina
  2. Ets la reina de les paraules, sempre m'ha encantat el teu escriure! No sé de ningú que pugui estampar el sentiment millor que tu. T'estimo Mar, ja ho saps, i quan en tinguis ganes, baixo d'un salt a Barcelona a veure't. Una gran abraçada, a tu i a tota la familia. Sandra F.

    ResponElimina