dimarts, 23 de març de 2010

Viatge al passat.

Sentir parlar algú que no és de Barcelona, és com respirar aire fresc, com sortir de la ciutat. I em dedico a escoltar-los, intentant endevinar d'ón vénen, què els duu a la ciutat, si hi viuen, si només hi són de pas... I em transporten per instants als seus móns. Però hi ha un accent que se m'endu molt més lluny que els altres. Viatjo a la meva infantesa, a totes les vacances que passava a Cantonigròs, en aquella masia dalt d'un turó, allunyada de qualsevol nucli de població, sense més aigua que una aixeta a la cuina, ni televisor, ni tansols vàter. Encara hi havia una comuna. I quina por que em feia seure en aquell forat tan fosc i amb aquell aire tan fred que pujava. El terra era fet de fusta, d'unes bigues immenses entre les quals podíem veure l'estable, on els primers anys encara hi dormien les vaques. I recordo l'estufa de llenya, i la llar de foc on escalfàvem l'aigua per banyar-nos i on l'Oncle Joan s'adormia cada any mentre coïa les castanyes. També estaven bones, socarrimades. I l'aigua gelada del pou amb la que ens banyàvem quan feia calor. I aquella llet que ens duia el masover, i que quan la bullíem tots volíem el tel per menjar-nos-el amb pa i sucre. I el banc de pedra i ciment de l'entrada on hi havia les nostres mans gravades amb el nom de tots quatre cosins, com si fóssim estrelles de cinema. Cada cop que sento parlar algú d'Osona, s'obre un calaix d'on en surten desendreçats, tots els records: Imatges de la masovera, la senyora Carme, que ens deixava donar menjar als conills, de ma cosina i jo posant nom als vedells, o veient els nens, més grans, pujar al tractor, fent excursions tots junts, baixant a la font, al rierol, i anant fins al penya-segat per veure, allà al fons, les parets de tavertet... O descobrint les golfes de la casa, plenes de calaixos amb l'aixovar de qui havia viscut anys ha en aquella casa. I el passadís mig amagat que duia a l'ermita, i els pergamins que vem trobar i vem exposar en una de les habitacions de la casa.... i tornàvem a la ciutat feliços i cansats, amb les piles carregades i fent olor de vida salvatge.

divendres, 19 de març de 2010

Retalls d'asfalt

Sempre parlem de la importància de fixar-se en els detalls, d'apreciar les coses que tenim al voltant, d'admirar la bellesa dels objectes i paissatges quotidians... I quan ho fem, la vida té un gust més dolç. Observem el cel emmirallant-se al mar, admirem aquella espurna de color entre tota la grisor d'una ciutat, anem a dinar a aquell restaurant on el temps s'atura... I aprenem a trobar la felicitat en cadascun d'aquests instants. Una felicitat profunda i sincera que ens omple de poesia l'esperit.
Molts d'aquests instants se n'han anat a viure entre notícies, articles d'opinió i curiositats als retalls d'asfalt de l'Oriol Lladó. I sempre que hi passo, em fan l'ullet i em regalen una mica de la seva passió de viure.

dimarts, 16 de març de 2010

#Choniday

Ahir a la nit, sinozzuke em va insistir perquè m'unís al dia de l'avatar choni. Una tonteria immensa que havien ideat juntament amb zigor: canviar el teu avatar a twitter per una foto com més "choni" millor. I com que no tenia res a fer, em vaig deixar convèncer i amb molta vergonya vaig canviar el meu avatar per l'aberració que podeu veure aquí:Aquest matí quan m'he llevat, ja hi havia unes quatre o cinc persones amb avatars choni i fent servir el hashtag #fotochoni. De mica en mica s'hi ha anat sumant més i més gent, i hem acabat formant una llista d'una vuitantena de persones. El fet de disfressar-se per fer-se una foto ridiculitzant-se a sí mateix ens ha unit a tots en un timeline on la gent ha anat canviant el llenguatge i fotent-se en el paper, deixant anar bestieses dignes de John Cobra i afegint fotos, enllaços a youtube i altres animalades que podrien alimentar l'odisfera durant setmanes. Ha sigut com un dia de carnaval i he "disfrutat" com una enana. I això que els carnavals ja fa anys que em foten molta ronya. Però feia molt de temps que no feia l'idiota com l'he fet durant les últimes 24 hores...
El què havia començat amb una vergonya immensa ha anat canviant cap a un "orgullo chonil" que sort que només ha durat un dia, perquè ja em veia comprant-me xandalls brillants i arracades gegants d'or.
Tonteries a part, he guanyat una dotzena de followers als qui també segueixo, i que prometen ser gent molt divertida. I pel record (i l'escarni de tots) ens queda la fantàstica foto de grup que ens ha fet en pixelillo
Riure durant tot el dia m'ha rejovenit tant... vegeu-ne sinó el resultat:
Des d'aquí envio una abraçada a tots aquells qui s'han sentit chonis per un dia i que m'ho han fet passar de puta mare.
CHONIPOWAAAAA!!! SOY LOHMEJOREH.

dimarts, 9 de març de 2010

E.P.R. salisucre.com

Tot i que el meu intent de negoci va fracassar en poc més d'un any, me'l vaig estimar tant que no em veia capaç de tancar-ne la pàgina. Havia pagat el domini per dos anys i vaig decidir que, tal com el meu somni, el web també aniria morint solet. De tant en tant encara explicava als amics que jo havia tingut un cafè-pastisseria, que tot era fet a mà, que amb cada pastís que compraven i cada cafè que hi prenien, els clients/amics s'enduien un trosset de mi, una mica del meu temps. Que cada cop que em felicitaven per la música, l'ambient o un catering, alimentaven el meu ego, i el meu petit desig d'esdevenir una gran pastissera.
Llavors els ensenyava la pàgina on podien veure les fotos de tots els meus pastissos, i em deien: oh... quina bona pinta! I jo m'estarrufava i em sentia una mica menys trista.
Avui m'he recordat que vaig rebre un missatge dient que el domini salisucre.com estava a punt de caducar. Ho he comprovat i ja és un fet. Ara ja no en queda res: ni el domini, ni la pàgina que en vaig fer a geocities ni res de res. Tot el que en queda és un comentari amb quatre fotos en una web i el record d'algun veí que encara em demana si faig pastissos per encàrrec. I l'adreça de gmail, la "culpable" que a tots els comentaris que faig consti com a salisucre.


Suposo que a part dels diners i l'energia, també em va faltar part de vocació, de confiança en el fet que les coses podien millorar, de bones estratègies de marketing... Vés a saber. Cada mes quan pago la quota del préstec que vaig necessitar per obrir-lo, em faig les mateixes preguntes. Però va ser una bona experiència, i això és el què importa. I quan algú me'l recorda, tot i que el negoci se n'anés en orris, me'n sento orgullosa. Heus aquí el perquè del meu pseudònim, i heus aquí per què no el canviaré. Sal i Sucre va ser un tros de mi, i és una part de la meva vida. I en el fons, també em defineix. Perquè sóc dolça i salada, com la pastisseria artesana a la que segueixo dedicant algunes hores, i amb la qual encara faig feliç de tant en tant als qui m'envolten. Així doncs, en pau reposi sal i sucre. Enterrat el somni, me'n quedo amb els bons records. Com les fotos que en penjo aquí, per fer-vos una mica de salivera.