dimarts, 23 de març de 2010

Viatge al passat.

Sentir parlar algú que no és de Barcelona, és com respirar aire fresc, com sortir de la ciutat. I em dedico a escoltar-los, intentant endevinar d'ón vénen, què els duu a la ciutat, si hi viuen, si només hi són de pas... I em transporten per instants als seus móns. Però hi ha un accent que se m'endu molt més lluny que els altres. Viatjo a la meva infantesa, a totes les vacances que passava a Cantonigròs, en aquella masia dalt d'un turó, allunyada de qualsevol nucli de població, sense més aigua que una aixeta a la cuina, ni televisor, ni tansols vàter. Encara hi havia una comuna. I quina por que em feia seure en aquell forat tan fosc i amb aquell aire tan fred que pujava. El terra era fet de fusta, d'unes bigues immenses entre les quals podíem veure l'estable, on els primers anys encara hi dormien les vaques. I recordo l'estufa de llenya, i la llar de foc on escalfàvem l'aigua per banyar-nos i on l'Oncle Joan s'adormia cada any mentre coïa les castanyes. També estaven bones, socarrimades. I l'aigua gelada del pou amb la que ens banyàvem quan feia calor. I aquella llet que ens duia el masover, i que quan la bullíem tots volíem el tel per menjar-nos-el amb pa i sucre. I el banc de pedra i ciment de l'entrada on hi havia les nostres mans gravades amb el nom de tots quatre cosins, com si fóssim estrelles de cinema. Cada cop que sento parlar algú d'Osona, s'obre un calaix d'on en surten desendreçats, tots els records: Imatges de la masovera, la senyora Carme, que ens deixava donar menjar als conills, de ma cosina i jo posant nom als vedells, o veient els nens, més grans, pujar al tractor, fent excursions tots junts, baixant a la font, al rierol, i anant fins al penya-segat per veure, allà al fons, les parets de tavertet... O descobrint les golfes de la casa, plenes de calaixos amb l'aixovar de qui havia viscut anys ha en aquella casa. I el passadís mig amagat que duia a l'ermita, i els pergamins que vem trobar i vem exposar en una de les habitacions de la casa.... i tornàvem a la ciutat feliços i cansats, amb les piles carregades i fent olor de vida salvatge.

18 comentaris:

  1. Si m'escolta parlar a mi, amb el meu accent pensarà que s'han obert les portes de l'avern. És el que té viure envoltat de pobles on es parla murcianico...

    ResponElimina
  2. Els records d'infantesa són els millors. A més a més, quan som petits vivim el present d'una forma brutal. De grans hem d'apendre a tornar a "sentir" així. I llavors tot es torna màgic de nou...que cursi estic avui :)

    ResponElimina
  3. Sons i olors, dos elements que ens fan viatjar pels records.

    REMITJÓ: a mi m'agrada l'accent de Biar. A Elx i Santa Pola la cosa es castellanitza, és cert, però a Castalla o Muro l'accent és ben bonico.

    ResponElimina
  4. Josep, no estem tan malament com a Elx, però aquí a Crevillent també patim, també... Si ens menejem una mica caem en Albatera, Oriola, Catral... i supose que sap vostè com parlen(?) per aquells indrets...

    ResponElimina
  5. Un servidor ha anat per Oriola parlant en valencià, i m'han entès.
    No puc dir el mateix d'Alacant, on molta gent s'ho pren com un insult.

    ResponElimina
  6. Per cert, parlant de Crevillent, encara existix un pub anomenat LA CHOZA? Estava regentat per un punkarra al que li deien El Soro.

    ResponElimina
  7. La Choza!

    No era ben bé un pub sinó un col·lectiu de heavys que es reunia allí per fer-ho tot pols. No, no segueix obert, però bona part dels seus membres segueixen fidels als seus ideals i, fins i tot, a la seva estètica. El dissabte passat vaig estar amb un d'ells, el gran (en tots els sentits) Colo. Abric de pell fins al terra i més punxos per tot el cos que el carro de Mesala a Ben-Hur. Encara em va adoctrinar una mica amb clasics com ara "el heavy no ha muerto, sobrevive en el alma de aquellos que luchan por su libertat"


    Pel que fa a parlar valencià a Alacant: impossible. A l'FNAC (temple dels dependents modernillos i bonrollistes), em va demanar el codi postal. Vaig dir: zero, tres... I em van tallar amb un "cómo, cómo". Es veu que una e oberta, va ser massa per la primera lliçó...

    ResponElimina
  8. Per Setmana Santa aniré a ELX. A la meua nòvia li agrada molt BIAR i GUARDAMAR. D'Alacant en canvi, és bonico però exageradament murcià.

    ResponElimina
  9. Si li agraden les processons de Setmana Santa (que segur que sí) pot venir a Crevillent.


    Jo n'estic fart i estaré lluny d'aquí.

    ResponElimina
  10. Ara els petits ramaders ja gairebé no s'arrisquen a portar la llet a les famílies per por a ser denunciats per un simple mal de panxa, els podria caure un puto per no haver "passat controls". Ja se sap, no podem fer res sense que el papa-estat ho controli, som burros amariconats que sort que en tenim que l'estat ens vetlli de tots els perills com el que pot representar beure llet de vaca acabada de munyir.

    ResponElimina
  11. @Sr. Remitjó, @Sr. Josep, segueixin... m'agrada que el meu bloc es converteixi en un punt de trobada. Volen un cafè?unes pastes? Respecte al que comenten, tots els accents tenen el seu encant (excepte el da barsalona) i sí, la olor de merda de vaca també em porta aquells records. No ho dic amb broma. Fixi's que dic olor i no pudor.
    @Srta. Literal, ja està bé trobar-se de tant en tant amb el jo poètic. Fer-se sempre el dur no ens porta enlloc. Li recomano que passi pels retalls d'asfalt que vaig recomanar en el meu post anterior.
    @Iaia si li dic que un insensat de ciutat va llogar aquella casa després que nosaltres la deixéssim i hi va instal.lar dutxes, WC, televisor, i ves a saber quantes coses més, hi va fer reformes i la va convertir en un puto lloc d'aquests de turisme rural... Rural? Imbècils? Rural era banyar-se amb cubells d'aigua i fer el formatge i el mató. Anar a llençar les restes orgàniques al femer... Ufff,miri que sóc molt de ciutat, però els urbanites empedreïts em posen negra. Si volen comoditats que es quedin a la ciutat, recony!!Amb l'encant que tenia aquella casa, que era com fer un viatge en el temps...

    ResponElimina
  12. Doncs l'accent de Barcelona TAMBÉ m'agrada.

    ResponElimina
  13. Quan el més que ve tornis a Barcelona i estiguis instal·lada de nou, et convido el dia que vulguis a fer un cafè i una visita per un parell de granges on podràs olorar porcs i vaques de nou i fins hi tot endur-te un litre de llet acabat de munyir sense cap problema! Amb accent de la comarca d'Osona garantit.

    ResponElimina
  14. Sr Mecànic... Sí. Bru-tal. Una experiència inigualable.
    Sr. Josep, hi ha gustos per tot. I barcelonins que pronuncien les neutres i barcelonins que no.
    Maria, m'has fet feliç. Amb molt de gust accepto la invitació.

    ResponElimina
  15. Fascinant el poder que tenen les olors.Una olor es capaç de portar-nos a l'enyorança, a la por, al desig, a la felicitat,al dolor,a la seguretat,...Guerra als ambientadors que emmascaren l'olor dels llocs, l'olor de la vida.

    ResponElimina
  16. Un gran apunt que també em transporta a la infància.
    Salut

    ResponElimina
  17. @Anónim: A les barricadeeees!!!
    @JRoca: Gràcies per llegir-me i benvingut al meu blog.

    ResponElimina