dilluns, 25 de gener de 2010

Allargant vides...

L'avi ja està cansat. Fa massa temps que ja en té prou. La medecina li ha anat allargant l'existència, i tot i que encara està força bé del cap i el seu cos li concedeix una gran autonomia, el que li queda ja no es pot dir que sigui vida. Són molts anys, ens diu cada cop que ens veu, i en la seva mirada hi llegim tots els cops que ha demanat al seu Déu que se l'endugui d'una vegada i totes les nits que s'ha adormit amb llàgrimes als ulls, desitjant que sigui l'últim cop que els tanca.

Ja no desa més records, viu dels que ja tenia acumulats en caixes i de tant en tant els treu i els aireja, i els reviu, i s'hi enfada. És una sort que la seva memòria immediata ja només funcioni a vegades. Així no pot comptar quants dies fa que viu deixant-se arrossegar per la inèrcia: Llevar-se, vestir-se, esmorzar, passejar, dinar, i seure a escridassar la tele. I demà, torna a començar, i així un dia rera l'altre. Tant li fa si és dimarts o dissabte.

Des del primer atac de cor, li van anar tallant les ales. Ni menjar el que li agradava, ni treballar, ni conduir, i si es descuida, ni veure el Barça. Tot el que havia fet, tot el que havia estat durant la seva vida va anar desapareixent, deixant només un cos gastat, i una ànima turmentada.

I l'àvia? Ella forta, com sempre, lluitadora, consolant-lo les nits que s'adona de com n'és d'injusta la vida, llevant-lo cada matí, contestant-li deu cops la mateixa pregunta. La seva vida s'ha convertit en la d'una cuidadora. I tampoc no se'n queixa, però em pregunto fins quant podrà aguantar aquest ritme, intentant encomanar al seu marit les ganes de viure. Antòniu, que t'has pres la pastilla? Aquesta per la vista, aquesta pel cap, aquesta per les cames... per seguir fent funcionar un cos que ja no vol esforçar-se.

La medecina s'ha convertit en una mena de cursa contra el temps, en un intent d'ajudar a gent que no vol ser ajudada. Quin sentit tenen tantes visites al metge, tantes operacions, tantes pastilles, tantes privacions... si el que et queda no s'assembla en res a la vida?

I l'avi encara té unes cames que poden arrossegar-lo i un cap que de tant en tant li permet fruïr de bons moments amb la família. Però em pregunto: i aquells que ja han perdut fins i tot el do de la paraula? Que no són més que una foto que respira, un record en vida per fer companyia als qui no volen acomiadar-se. Hauríem d'aprendre a dir adéu en el moment adequat, deixar anar aquells a qui estimem, enlloc d'allargar-los el sofriment per no sentir-nos culpables de la seva marxa, o per sentir-nos herois per haver estat al seu costat quan ja no eren més que una càrrega.

Hem d'aprendre que la mort no és l'enemic, és simplement el final de la història. O qui ho sap, potser un punt i seguit. Però sigui el que sigui, en molts casos és la opció més encertada.

7 comentaris:

  1. "La mort no forma part del cicle de la vida dels bacteris, a diferència del que passa amb els animals..."
    Frase extreta d'un llibre de microbiologia. Dit així, com de passada, sembla més suau.

    ResponElimina
  2. Llegeix "La mort una aurora"...la desmitifica. Bé, jo no l'he llegit, però és el que diu al pròleg.

    ResponElimina
  3. És cert que viure els últims anys segons com és dur però també és cert que de vida només n'hi ha una (quan morim esdevenim pols i ni reencarnacions ni al Cel ni històries)i per això tothom la vol esgotar al màxim, encara que sigui per a gaudir d'un petit bon moment molt de tant en tant. Un tema molt difícil, aquest!

    ResponElimina
  4. Nosaltres, no sabem quan ens queda, però quan algú que estimes veus clar que no li queda massa, és dolorós. La millor manera d'afrontar-ho és compartint les millors estones, de manera lliure, a gust, i el que hagi d'arribar, arribarà.
    Ànims i serenor!

    ResponElimina
  5. Josep: pobres bacteris, no deuen tenir dret a l'eutanàsia.
    Noa: Gràcies per la recomanació. El buscaré. La mort és un tema molt interessant.
    Albert: el que dic és que per més difícil que sembli despedir-se, n'hem d'aprendre. Arriba un moment on la vida ja no és vida. És la meva manera de veure-ho. I aquí no parlo del meu avi, que pobre, encara li queden anys d'avorriment. Però si mai passa a dependre d'una màquina, seré jo qui el desconnecti.
    Agnès: el dolorós no és quan veus el poc que li queda, sinó quan veus que el que li queda no és més que sofriment, i m'emprenya la gent que vol allargar-ne l'agonia amb excuses disfressades de compassió, de religió, o de codi deontològic.

    ResponElimina
  6. El que emprenya de debò no és que vulguin allargar la seva agonia, sinó la dels demés. Aquesta és una de les qüestions en què realment no hem progressat gaire culturalment. Aquests escrúpols religiosos han estat incapaços d'evitar que, des de fa anys, s'hagi regulat, millor o pitjor, l'avortament. En canvi, no és clar encara com podem decidir el nostre final.
    Joan

    ResponElimina
  7. I un any després, l'avi encara aguanta. Ja no tant bé del cap, ja no tant bé de les cames, però amb prou forces com per seguir donant guerra. I a la iaia, havent perdut el fill, ni ganes de viure li queden, i ja no li fa res confessar-m'ho. I ha de prendre decisions, i tot se li fa una muntanya. L'únic que sap fer és pregar al seu Déu per no despertar-se.

    ResponElimina