dimecres, 13 de gener de 2010

Tot cagant dubtes

Bé, ara em sembla que convertiré aquest bloc en un diari personal. Potser quan m'hagi arreglat a mi mateixa ja intentaré arreglar el món. De moment hi ha tota una odisfera i tot un món d'auto proclamats crítics que ja se n'encarreguen, i els agraïré que em deixin fotre-hi cullerada de tant en tant. Però de moment em dedicaré a l'austera tasca de buscar en quin moment vaig deixar de ser persona.

Jo tenia una voluntat, aficions, aspiracions... Tenia somnis, alguns realitzables i d'altres impossibles però que en el fons eren el motor de la meva vida i em donaven un motiu per llevar-me cada matí. Crec que fins i tot era feliç. Encara que ara se'm faci difícil creure que aquells bons records són part de la meva vida.

Per contradictori que sembli, em considero una persona afortunada: mai no m'ha faltat un lloc on dormir, un plat a taula ni gent a qui demanar abraçades quan les necessito (encara que ben pocs cops hagi gosat demanar-les).

Crec que ha estat un procés degeneratiu, doncs se'm fa difícil trobar en quin moment vaig perdre la felicitat. Vaig anar-me tancant en mi mateixa, tallant relacions, o deixant-les esvaïr-se amb el temps.
Mandra, vergonya, i una gran equivocació en la meva llista de prioritats han anat erosionant la meva vida social i la meva ja reduïda autoestima.
Cada cop m'apreciava menys, cada cop em veia pitjor als ulls dels altres, cada cop em costava més mostrar-me al món tal com sóc... I tornava a prendre decisions equivocades. Intentava canviar el meu entorn, sense adonar-me que el que més em perjudicava era molt més a prop del que em pensava. Era una relació que no funcionava, i la meva obstinació en creure el contrari.
I potser ha estat la segona la que més mal m'ha fet.

...to be continued

2 comentaris:

  1. Gràcies per llegir-me!! Prometo ser més creativa quan hagi sortit del forat.
    (o quan m'hagin fotut un clau com cal. No sé què arribarà abans)

    ResponElimina