dilluns, 14 de febrer de 2011

Un concert molt especial.



Foto d'Anna-Isadora Finschback

Gràcies a les recomanacions de Martí Bou, gran melòman i millor persona (o potser és al revés? ara no us ho sabria dir), fa uns quants dies vaig començar a seguir per twitter i facebook a Pep Rius, Abdominable gallina nauseabunda.

Avui he tingut la sort de poder assistir a un concert molt especial, al menjador de la llar gallinàcia, amb la sensació de ser entre amics, tot i estar envoltada de perfectes desconeguts.


El seu fallit intent d'auto-boicot, excusant-se de la seva afonia per culpa del concert d’ahir, i interrompent-se a mig cantar per criticar-se les lletres i els galls, ens l’ha fet més proper, més sincer, més humà. I la seva veu soferta i un pèl castigada ha aconseguit crear silencis absoluts, i arribar-nos ben endins, fins tocar-nos aquells sentiments que teníem amagats.


El fet de ser un concert tan reduït, ens ha permès de participar-hi d'una forma molt directa, fer els cors, comentar el concert fins i tot a mitja cançó, fent-lo riure i fent-li perdre el fil, com si fossim part de la banda.

He rigut molt, m'he emocionat encara més, he sentit cançons precioses amb lletres molt treballades i poc corrents, com la cançó que ens ha presentat com “la que canta la balena quan l'elefant li diu que s'ha enamorat del cargol” o la que va crear basant-se en els sons d’R2D2 i que va sobre la segona cosa més important que mou a les persones al món:  l'avorriment (val a dir que la primera és l'amor).

No us espanteu, que tot i ser un home amb pensaments molt marcians, les lletres són molt d’aquest món.

I del concert m’he endut el bon gust de boca, i la gravació del “bolu” sense editar, amb les interrupcions, les rialles, la tos i els crits del seu fill, i el grinyolar de la cadira just a la cançó que més m’ha agradat de totes. Que per cert, no sé ni com es titula. Jo l’he batejada com “som-hi doncs”, i si un dia en trobo l’enllaç, ja us el penjaré.
Ah, i les fotos de l'Anna-Isadora Fischbach que il·lustren aquest post.
I per si fos poc, quan he arribat a casa, tenia un tuit del Pep, donant-me les gràcies per haver-hi anat.

No es pot demanar més. Compartir moments amb gent com en Pep, que posa passió al què fa, em recorden que la vida, és, malgrat tot, meravellosa.

1 comentari:

  1. molt bona critica... la comparteixo totalment
    un detallet...va ser el diumenge dia 13 de febrer

    cactusrius...( el germanet petitt)

    ResponElimina