dimecres, 24 de febrer de 2010

Allarga'm la mà.

Cada dia m'enamoro, una, dues, deu vegades. D'una cançó, d'un gest, d'una paraula agradable. Sobre tot de gent que no conec i a qui deixo mots en forma de missatge. De tanta gent que no em coneix i que dedica un xic del seu temps a contestar-me. M'agrada sentir que no estic sola, quilòmetres enllà del país que tant em manca. I dia rera dia, vaig perdent la por al ridícul, tot i que ho faig des de l'anonimat i la distància. He estat tants anys amagant-me... I ara per fi sento les ganes de fugir de la meva vergonya per conèixer a tothom, especialment a tu, que m'estàs llegint ara. I un dia tornaré a casa, i ara escric això per no oblidar-me'n: Que no vull seguir sola i tancada, que vull obrir els ulls al món, i viure, i estimar, i sentir-me estimada. Per gent de veritat, a qui pugui mirar als ulls i fer una abraçada. I si has llegit fins aquí i encara no t'has espantat, ni has arribat a pensar que estic sonada, allarga'm la mà, que aviat vindré a agafar-la.

13 comentaris:

  1. No m'he espantat, l'ha quedat bonic, però m'ha quedat el mateix dubte que al Red Pèrill...

    ResponElimina
  2. Espantar? no dona no hi ha gent que fa més por... però on estàs?

    ResponElimina
  3. Gràcies per respondre. Em sento una mica "bitxo raro" per intentar fer amics per internet. Té un cert component de freakisme que pot espantar. Bé, el cas és que sóc a Estrasburg, que torno a Barcelona al mes de maig i que espero poder conèixer-vos en persona.

    ResponElimina
  4. Sal i sucre, jo també sóc novella...novata collons! en això dels blogs. I m'entussiasmo tant o més que tu amb la comunicació que establim els uns amb els altres. Però diria que els bloggers no s'arriven a conèixer mai en persona. Que no dic que no sigui una llàstima, però crec que és així. Si hi ha algú que tingui l'experiència contraria que ho expliqui.

    ResponElimina
  5. Per cert, el teu comentari a "la segona hora" no se quin dia el vaig sentir. Però varen dir el teu nom complert, el del perfil :)

    ResponElimina
  6. Noa, és una manera subtil de dir que no em vols conèixer? jiji. Pel que fa a la 2a hora... doncs si van dir el meu nom, deuria ser jo. No acostumo a fer servir pseudònims. El de sal i sucre és més per accident que per amagar el meu nom.

    ResponElimina
  7. En el meu cas, per començar hauria d'haver-me pensat un pseudònim en lloc d'un pretés nom real. Tot arribarà.

    ResponElimina
  8. Jo només he quedat amb gent per internet per fer intercanvi d'idiomes, i els resultats han estat tan esperpèntics que algun dia en faré un post.

    ResponElimina
  9. Ja ens explicarà de què ens havíem d'espantar, que no en veig el motiu! Que em plau que deixi vostè Estrasburg i torni a casa. No s'amagui. Tot i que no en sé res, el que em transmet vostè és valor i vàlua. Ara, això d'una trobada... Per ara en sóc bastant renuent. Però vagi per endavant que en alguns/es blogaires els estic agafant més confiança que el que mereix un tarat o una tarada de l'IRC. Potser algun dia.

    ResponElimina
  10. Sr Anthony, allunyi's de tot el que comença per pseudo...
    Sr. Sergi, prendré nota de la seva experiència. Potser sóc una mica il.lusa.
    Sr. Merdevalista gràcies per alimentar la meva autoestima i ampliar el meu vocabulari. Em plau veure que encara hi ha professors vocacionals.

    ResponElimina
  11. M'agrada el seu bloc, i això de que diu que s'enamora cada dia un munt de vegades. Just ahir en parlava amb la meva amiga, a qui també li passa. Enamorada del protagonista maculí del llibre que llegeixo, d'aquell twittero al que segueixo però no conec, del locutor de la ràdio, del forner, cada dia diferents. No conec a cap bloggaire al que no conegués abans de que tingués bloc, però tinc una molt bona experiència en coneixer gent a la que només es coneix per correspondència, com es feia a la meva escola, intercanvi d'idiomes per carta, una experiència fantàstica.

    ResponElimina