dimarts, 9 de març del 2010

E.P.R. salisucre.com

Tot i que el meu intent de negoci va fracassar en poc més d'un any, me'l vaig estimar tant que no em veia capaç de tancar-ne la pàgina. Havia pagat el domini per dos anys i vaig decidir que, tal com el meu somni, el web també aniria morint solet. De tant en tant encara explicava als amics que jo havia tingut un cafè-pastisseria, que tot era fet a mà, que amb cada pastís que compraven i cada cafè que hi prenien, els clients/amics s'enduien un trosset de mi, una mica del meu temps. Que cada cop que em felicitaven per la música, l'ambient o un catering, alimentaven el meu ego, i el meu petit desig d'esdevenir una gran pastissera.
Llavors els ensenyava la pàgina on podien veure les fotos de tots els meus pastissos, i em deien: oh... quina bona pinta! I jo m'estarrufava i em sentia una mica menys trista.
Avui m'he recordat que vaig rebre un missatge dient que el domini salisucre.com estava a punt de caducar. Ho he comprovat i ja és un fet. Ara ja no en queda res: ni el domini, ni la pàgina que en vaig fer a geocities ni res de res. Tot el que en queda és un comentari amb quatre fotos en una web i el record d'algun veí que encara em demana si faig pastissos per encàrrec. I l'adreça de gmail, la "culpable" que a tots els comentaris que faig consti com a salisucre.


Suposo que a part dels diners i l'energia, també em va faltar part de vocació, de confiança en el fet que les coses podien millorar, de bones estratègies de marketing... Vés a saber. Cada mes quan pago la quota del préstec que vaig necessitar per obrir-lo, em faig les mateixes preguntes. Però va ser una bona experiència, i això és el què importa. I quan algú me'l recorda, tot i que el negoci se n'anés en orris, me'n sento orgullosa. Heus aquí el perquè del meu pseudònim, i heus aquí per què no el canviaré. Sal i Sucre va ser un tros de mi, i és una part de la meva vida. I en el fons, també em defineix. Perquè sóc dolça i salada, com la pastisseria artesana a la que segueixo dedicant algunes hores, i amb la qual encara faig feliç de tant en tant als qui m'envolten. Així doncs, en pau reposi sal i sucre. Enterrat el somni, me'n quedo amb els bons records. Com les fotos que en penjo aquí, per fer-vos una mica de salivera.

11 comentaris:

  1. Hosti, un misteri resolt!

    Això que expliques em fa recordar la meva breu etapa d'estudiant a Barcelona, on vaig estar dos anys fins que vaig deixar la carrera que feia, d'on no vaig passar de primer. Molts podrien pensar que van ser dos anys a la brossa, amb molt de gasto que no va servir de res. I és tot el contrari, recordo aquells dos anys amb molta nostàlgia perquè d'aquestes coses també se n'apren molt i també en guardes coses bones.

    Lo del negoci propi és dur, ho sé per experiència, i sé què se sent quan algú et diu sincerament que li agrada lo que fas. Així que m'he sentit en part bastant identificat amb aquest text. I també sento molta gana, clar... hauré de berenar per segon cop avui

    ResponElimina
  2. Doncs sí que fan molt bona pinta. Si jo pogués fer aquestes meravelles seria molt feliç. Com només sé preparar gots de llet amb Nesquik, la meva existència és quelcom trist...

    ResponElimina
  3. A mí m'ha obert la gana, marxo a esmorzar!

    ResponElimina
  4. Quina història més agre-dolça, no? sap greu quan un projecte no va endavant. Si hagués de triar un pastís em quedo amb el que és tot blaaaanc de nata. Molt addient per aquests dies de neu.

    ResponElimina
  5. Torni-ho a provar dona! Jo porto una setmana menjant merda del mercadona i no sap que donaria per tenir una botiga d'aquest estil prop de casa.

    ResponElimina
  6. Sempre hi ha aspectes d'un mateix que es poden millorar. Però el què apareix a les fotos no surt, senyora meva, sense posar-hi totes les ganes i, com diu el meu bon amic PPCharli, "mucho amor". De vegades les coses fallen sobretot per una combinació de raons en què la major part no són precisament internes. Per falta de motivació jo crec que no serà i, per tant, no crec que es pugui culpar de manca de vocació. Així que convenci's de retenir-ne un record dolç i no amarg.
    Sap què passa? Això és perquè va anar a parar a un mercat d'estirats! Si es planta amb això al meu barri li asseguro que arrassa. A més, el que vostè fa té tan bona pinta que es ven sol... Miri que jo sóc llaminer de mena. I si ens juntem els que la llegim i fem córrer la veu, veurà la de clients que tindrà! I dels fidels!

    ResponElimina
  7. Com la comprenc... jo també vaig muntar un negoci que va acabar en ruïna. La diferència rau en que jo no estava en el meu sector i de seguida vaig trobar feina de lo meu abans del definitiu tancament.

    ResponElimina
  8. sr. dels monstres, també m'agrada quan em diuen que m'entenen. Gràcies. Again.
    Sr.Remitjó. Tinc receptes que les podria fer fins i tot un mico. En vol alguna?
    Srta.Tiquismiquis torno d'aquí a un mes. Si vostè posa el dinar jo poso les postres.
    Sr. Txiski bon profit, i gràcies per la part que em toca
    Srta. Literal va començar sent agra però ara ja només és dolça. He decidit quedar-me amb els bons records, i els mals records no són més que bones lliçons.
    @sr. Sergi, ni boja torno a obrir un negoci propi. Sóc massa gandula per dedicar-hi tantes hores.
    @sr. Merdevalista moderi el seu paternalisme em comença a provocar un cert complex d'Electra.
    @sr. Anthony Renéixer de les pròpies cendres. Això és el que segueixo fent.

    ResponElimina
  9. Ostres, Mar, no coneixia el teu blog i m'has emocionat amb aquest escrit... Jo sí que recordo els tes i pastissos, el racó de Bookcrossing i els bons moments al Sal i Sucre.

    Una abraçada!
    mariona

    ResponElimina
  10. Gràcies Mariona. M'agrada saber que tu també en guardes un bon record.

    ResponElimina