S'ha acabat

Per fi sóc a casa. Truco a tothom a qui havia de trucar, repetint una i altra vegada les mateixes frases, fins a tal punt que han perdut el sentit. Ja em perdo en les paraules, ja no sé què he dit a qui ni qui m'ha dit què. L'hora de la vetlla, de la cerimònia, el lloc... amb prou feines sé amb qui parlo. Només penso en acabar la trucada.

Estic cansada... tant... que no tinc ganes ni de plorar-te. Potser ja ho tenia coll avall, que ens deixaves. I si t'he de dir la veritat, em comforta saber que has marxat de pressa i sense patir, que no t'hem allargat el sofriment, que no has hagut de dependre de cap màquina.

La Teresa bramava, desesperada. Enfadada amb tu perquè l'has deixada. El seu buit serà més constant, més present a cada racó de la casa. Li faltaràs al llit, al despatx, a la taula... Diu que el Vito jeu tot el dia al llit, damunt del teu pijama, i a les nits es planta al mig del rebedor i t'espera, fins ben entrada la matinada.

L'avi no en sap res. Val més així. Ho oblidarà, i tornarà a patir el dol cada cop que li ho recordin, com si fos una nova pèrdua.

La iaia plora, silenciosa, mentre l'avi no la mira. Ha de fer el cor fort, tot i que és la que té el buit més gran, el dol més fosc. Donaria el què fos per ser al teu lloc, o si més no per poder compartir amb el seu marit aquesta tristesa que se l'empassa. Ja només us tenim a vosaltres dos, ens diu. I torna a plorar, i ens abraça. Tant de bò pogués portar jo la seva càrrega.

L'Oriol també està molt cansat, i molt preocupat per la iaia. L'ha acompanyat a tot arreu i en tot moment. L'ha consolat, ha sigut qui li ha anat donant les males notícies. I ara necessita treure tota la ràbia i totes les llàgrimes que s'ha anat guardant.

La mama no diu res. Només pateix per nosaltres, i ens ofereix ajuda una vegada i una altra.

I jo només necessito descansar. Oblidar-me de tot per uns instants, posar-hi certa distància. Tantes coses a fer i tantes decisions per prendre, han convertit la teva mort en un tràmit, en un cúmul de tasques. En algun moment trobaré les llàgrimes. T'envio un petó i una abraçada, tot i que no crec que siguis enlloc, ni al més enllà, ni al cel, ni en una altra vida.

Però em sento millor si imagino que em llegeixes, i que et puc dir un altre cop que t'estimo i que encara em fas molta falta.

Mals moments

Mira... a la màquina de cafè hi venen caputxì. Deu ser el cafè dels frares.. potser el fan uns monjos caputxins, o és una beguda especial pels d'aquest orde? Sí, sí, ho han escrit així, amb accent obert i tot. Vaig a fer-ne una foto. Ho twittejo? serà irrespectuós? ton pare morint-se i tu escrivint tonteries... com si concentrar-me en el dolor i la tristesa pugués fer-li recuperar la consciència. Total, com a tots els pares, a ell no li agradava veure'm seria, i sempre reia dels meus jocs de paraules.

Sort que hi va haver la vaga i et vaig haver de trucar perquè em vinguessis a buscar a plaça Espanya, així t'he vist una última vegada, així tinc ben fresc el teu record, i els dos últims petons... perquè el que t'he donat al llit de l'hospital, podem dir que no conta. No crec que l'hagis notat.

La Teresa em pregunta si deus entendre el què et diuen estant en coma. Què vols que li digui? que no ho crec? que ens ha dit el metge que el més segur és que sigui mort cerebral? que si el cervell no rutlla la orella no hi sent? Li dic que no ho sé, que hi ha qui hi creu i hi ha qui no hi creu. Què farà sense tu, la pobra?

Sort que l'Oriol encara és aquí, que va retrassar un dia la seva tornada. Saps què? sí que els hi donen la casa... amb les ganes que tenies de tornar a pujar a Estrasburg a visitar-los, aquesta era l'excusa perfecta.

Com ho dic als amics? Espero que ens confirmin el diagnòstic? que el desendollin? Perquè espero de tot cor que no es desperti... encara seria pitjor... i ja sóc massa gran per creure en els miracles.

I com els ho diem als avis? com li diem a la iaia que el seu fill és gairebé mort? Com la convencem que no ho digui a l'avi? que no hi toca prou, que total no se'n recordarà si fa un dia o deu que no el veu, i que podem estalviar-li el mal tràngol. Pobra iaia, ja està molt desgastada: de tants anys de cuidar l'avi ja no li ha quedat temps per cuidar-se a sí mateixa... i ara això, altre cop a ser forta per tots dos, a prendre la decisió... mai no li ha agradat amagar-li res a l'avi, i fins i tot quan li hem dit que hi ha moments que és millor enganyar-lo... ella no ens fa cas.

Tant se val... no hi pensis més. El què hagi de passar, passarà. Respira fons, dutxa't, i mira endavant. Si més no, dona-li la notícia fent bona cara, perquè si li ho dius plorant, encara serà més gran la desgràcia.

Per cert, no t'ho deia gaire sovint, però tu ja ho saps: t'estimo, papa. I et trobaré molt a faltar.

MiLLoringlix

Aquesta setmana, tindré el privilegi de ser "guest star" al bloc miLLoringlix d'en Carles Roca.

Si encara no el coneixeu, us recomano que hi feu un cop d'ull: És un bloc on hi trobareu consells molt útils per aprendre l'idioma, i petits apunts (nanolliçons) que us ajudaran a completar el vostre vocabulari. El què més m'agrada d'aquest bloc, és que s'hi troben moltes coses que no t'ensenyen a les acadèmies, i que les lliçons són tan curtes, que no se't fan mai pesades. És una manera molt amena de perfeccionar l'anglès. Feu-me cas, i seguiu-lo. No us en penedireu.

miLLoringlix al facebook

miLLoringlix a twitter

Aquí hi podeu trobar la meva Presentació

Aquí la primera nanolliçó
Aquí la segona nanolliçó
I aquí, el "pun" del dissabte

Dilluns macarrons

Demà al migdia, em faré un plat de macarrons, pararé la taula per dos, al passadís, o al rebedor, i així imaginaré que no sóc a casa i que ets tu qui em convida. Brindaré amb dues copes de vi, i faré unes bones postres. I encabat, aniré a passejar pel parc, i m'explicaré què he fet tots aquests anys: No em retreuré que no hi hagis sigut abans, només m'agraïré que hi siguis ara. Em repetiré que no, que no visc amb ningú, que no tinc parella, que sí, que seria molt bonic, però dependre d'un mateix és també molt agradable.

Que segueixo sense feina, però no tinc pressa per trobar-ne. No et preocupis per mi. No, no em fan falta diners, gràcies. I a mitja tarda menjaré(m) un gelat. Ja ho sé, no em convé, però ja saps que la meva ànima s'alimenta de cafè i de xocolata.
I quan acabi el dia, aniré a dormir, feliç que m'hagis donat peu per inventar un dia tan complert, i contenta que, en el fons, a la meva realitat tampoc li faci falta imaginar-te.

La tweetpeli !!!

No sabeu què fer dijous dia 20 de maig? teniu inquietuts artístiques i voleu explotar-les? Teniu unes ganes boges de coneixe'm i no sabeu com fer-ho? Doncs obriu-vos un cte. a twitter i apunteu-vos aquest dijous a l'acte de presentació de la tweetpeli. Una película 100% twittera.
Ep, i hi haurà cava i piscolabis. Tot un luju!!!

No volveré al pozo.

Pídeme lo que quieras, que mueva montañas, que cruce medio mundo, que sonría cuando la pena me come las entrañas, que te abrace cuando te sientes solo, que me invente cuentos para animar tus tardes. Pídeme el sol, pídeme la luna. Pero nunca me pidas que me bata por tí, que me pelee, que te defienda. No me exijas que busque en mí el odio para repartirlo en tu nombre. No me pidas que ataque... pues con cada mordisco que dé, estaré mordiendo mi alma. Con cada arañazo que dé, estaré desgarrando mi persona. Esa que tantos años he tardado en construir. Esa que decidió que la guerra no era la solución. No me pidas que te defienda, pues ya no lucho ni mi propia batalla. Hace tiempo decidí rodearme de gente buena, de gente que me quiera, y que me convierta en mejor persona. Si eso me convierte en covarde, no me importa. Sólo deseo que lo comprendas y que puedas estar a mi lado, y huír conmigo de los malos momentos. Y abrazarme, y decirme que aún me quieres. Y guardar tus energías para hacer feliz a quien lo merece, en vez de desperdiciarlas arrojándote al cuello de quienquiera que se cruce en tu camino con ganas de pelea.
Si lo que esperas de mí es amor, aquí me tendrás. Siempre. Si esperas que odie por tí, lo siento. No soy yo. No va en mi persona. El odio me metió en el pozo y sólo el amor y la alegría me sacaron de él. No voy a volver a empezar. He aprendido de mis errores, y enfadarme sólo me lleva a un mundo oscuro en el que no quiero vivir. No voy a hundirme en la mierda para sacarte de ella. Te tiendo mi mano desde fuera, por si quieres seguir mi camino. Cuando quieras, cógela.
Te sigo esperando.

Gràcies Bob.

Ostres, sembla mentida, però me'n recordo d'haver vist la notícia a la tele. I només tenia 7 anyets! Segurament no sabia ni qui era, en Bob Marley, però suposo que el fet de veure ma tieta amb cara de tristesa em va marcar prou com per recordar aquell moment.

I ha passat el temps i ja fa 29 anys d'aquell dia.

I la seva música segueix sent un referent per a molts grups, i segueix sent actual, i agradant-me tant o més que el primer dia que la vaig sentir. Per ara, aquestes són les meves preferides, tot i que van variant segons el meu humor.

Redemption song

Don't rock my boat

Small Axe

I know a place

Natural mystic

Aquest és el meu petit homenatge a Robert Nesta Marley, que m'ha acompanyat en molts moments de la meva vida, posant la banda sonora a molts instants irrepetibles.

Mandra

Altre cop, tornar a la vida real. A la complicada, on res no és gratuït. Altre cop a lluitar per trobar una feina, un sou, una estabilitat. Tornar a fer nous amics, tornar a esforçar-me per tenir relacions normals amb gent de tota mena. Fer esport, veure món... Sortir de l'ou, de l'autocompassió i de l'avorriment. No és tan difícil. Només em falta aquella petita empenta que sempre m'ha faltat. Desfer-me de pensaments inútlis: "ja ho faré demà" "Total, tinc molt de temps" "vols dir que els hi cauré bé?" "vols dir que em mereixo aquesta feina?" "No els hi agradaré, més val que no m'arrisqui"
Accepto suggeriments per deixar de fotre el dropo. Sí, ja ho sé. Només m'ho he de proposar seriosament. Però potser teniu alguna tècnica, tàctica, truc, trampa, sistema, mètode... que us doni resultat. Tots seran benvinguts.

Recomençant

Vaig fent maletes. Ara deso un record, ara un somni... aquí en aquest racó encara m'hi cap un desig. Empaqueto bé totes les sensacions viscudes durant aquest últim any. No me'n vull deixar ni una: recordar la història m'evitarà repetir els mateixos errors.

Ha estat un any mogut, de batibull de sentiments que lluitaven per sortir a la llum, que m'han enfonsat i que m'han fet lluitar i finalment ressorgir.

I he conegut gent disposada a ajudar-me, a trobar aquelles ganes de viure que no sabia on havia desat. Avui, mentre preparo la mudança i deso en maletes roba i records, també faig un repas als pensaments, per llençar els que no em serveixen, per trobar els que em fan somriure, i desar-los allà on els pugui trobar fàcilment quan em facin falta. En aquest calaix, totes les petites felicitats, tots els bons moments, i els regals que he rebut en forma de cançó, paraula amable, dibuix o fotografia. I en aquest calaix, entre cotons, hi deso a tota la gent que m'ha fet recuperar la confiança.
Hi sou tots els que m'heu llegit i escrit en el blog, i també la Maria, el Gaizka, la Mauge, el David, l'Ivan, l'Anaïs, el kevin, la Noelia, el Juan, i la Elena. Twitaires tots, que m'han fet creure que valc la pena.
Sí, semblo una "miss mundo" donant les gràcies a tot l'univers. Però si una cosa he après, és que dir les coses bones ajuda molt. Al qui les diu, i al qui les escolta.
Així doncs, sentiu-vos teletubbi per un dia, (senyors odisfèrics, vostès també) ja ho veureu. Que el món està fet una merda és veritat. Però amb somriures i bones paraules també el podem arreglar, i si no, el farem un xic més agradable.

totes les sortides dignes

Fa uns quants dies, vaig participar al joc de J.M. Tubau d'escriure una poesia amb el títol "una sortida digna". M'ha fet molta il.lusió arribar a casa, i trobar-me el targetó d'invitació a la presentació virtual del llibre. Us la penjo aquí. Hi esteu tots convidats.

Viatge al passat.

Sentir parlar algú que no és de Barcelona, és com respirar aire fresc, com sortir de la ciutat. I em dedico a escoltar-los, intentant endevinar d'ón vénen, què els duu a la ciutat, si hi viuen, si només hi són de pas... I em transporten per instants als seus móns. Però hi ha un accent que se m'endu molt més lluny que els altres. Viatjo a la meva infantesa, a totes les vacances que passava a Cantonigròs, en aquella masia dalt d'un turó, allunyada de qualsevol nucli de població, sense més aigua que una aixeta a la cuina, ni televisor, ni tansols vàter. Encara hi havia una comuna. I quina por que em feia seure en aquell forat tan fosc i amb aquell aire tan fred que pujava. El terra era fet de fusta, d'unes bigues immenses entre les quals podíem veure l'estable, on els primers anys encara hi dormien les vaques. I recordo l'estufa de llenya, i la llar de foc on escalfàvem l'aigua per banyar-nos i on l'Oncle Joan s'adormia cada any mentre coïa les castanyes. També estaven bones, socarrimades. I l'aigua gelada del pou amb la que ens banyàvem quan feia calor. I aquella llet que ens duia el masover, i que quan la bullíem tots volíem el tel per menjar-nos-el amb pa i sucre. I el banc de pedra i ciment de l'entrada on hi havia les nostres mans gravades amb el nom de tots quatre cosins, com si fóssim estrelles de cinema. Cada cop que sento parlar algú d'Osona, s'obre un calaix d'on en surten desendreçats, tots els records: Imatges de la masovera, la senyora Carme, que ens deixava donar menjar als conills, de ma cosina i jo posant nom als vedells, o veient els nens, més grans, pujar al tractor, fent excursions tots junts, baixant a la font, al rierol, i anant fins al penya-segat per veure, allà al fons, les parets de tavertet... O descobrint les golfes de la casa, plenes de calaixos amb l'aixovar de qui havia viscut anys ha en aquella casa. I el passadís mig amagat que duia a l'ermita, i els pergamins que vem trobar i vem exposar en una de les habitacions de la casa.... i tornàvem a la ciutat feliços i cansats, amb les piles carregades i fent olor de vida salvatge.

Retalls d'asfalt

Sempre parlem de la importància de fixar-se en els detalls, d'apreciar les coses que tenim al voltant, d'admirar la bellesa dels objectes i paissatges quotidians... I quan ho fem, la vida té un gust més dolç. Observem el cel emmirallant-se al mar, admirem aquella espurna de color entre tota la grisor d'una ciutat, anem a dinar a aquell restaurant on el temps s'atura... I aprenem a trobar la felicitat en cadascun d'aquests instants. Una felicitat profunda i sincera que ens omple de poesia l'esperit.
Molts d'aquests instants se n'han anat a viure entre notícies, articles d'opinió i curiositats als retalls d'asfalt de l'Oriol Lladó. I sempre que hi passo, em fan l'ullet i em regalen una mica de la seva passió de viure.

#Choniday

Ahir a la nit, sinozzuke em va insistir perquè m'unís al dia de l'avatar choni. Una tonteria immensa que havien ideat juntament amb zigor: canviar el teu avatar a twitter per una foto com més "choni" millor. I com que no tenia res a fer, em vaig deixar convèncer i amb molta vergonya vaig canviar el meu avatar per l'aberració que podeu veure aquí:Aquest matí quan m'he llevat, ja hi havia unes quatre o cinc persones amb avatars choni i fent servir el hashtag #fotochoni. De mica en mica s'hi ha anat sumant més i més gent, i hem acabat formant una llista d'una vuitantena de persones. El fet de disfressar-se per fer-se una foto ridiculitzant-se a sí mateix ens ha unit a tots en un timeline on la gent ha anat canviant el llenguatge i fotent-se en el paper, deixant anar bestieses dignes de John Cobra i afegint fotos, enllaços a youtube i altres animalades que podrien alimentar l'odisfera durant setmanes. Ha sigut com un dia de carnaval i he "disfrutat" com una enana. I això que els carnavals ja fa anys que em foten molta ronya. Però feia molt de temps que no feia l'idiota com l'he fet durant les últimes 24 hores...
El què havia començat amb una vergonya immensa ha anat canviant cap a un "orgullo chonil" que sort que només ha durat un dia, perquè ja em veia comprant-me xandalls brillants i arracades gegants d'or.
Tonteries a part, he guanyat una dotzena de followers als qui també segueixo, i que prometen ser gent molt divertida. I pel record (i l'escarni de tots) ens queda la fantàstica foto de grup que ens ha fet en pixelillo

Riure durant tot el dia m'ha rejovenit tant... vegeu-ne sinó el resultat:

Des d'aquí envio una abraçada a tots aquells qui s'han sentit chonis per un dia i que m'ho han fet passar de puta mare.
CHONIPOWAAAAA!!! SOY LOHMEJOREH.

E.P.R. salisucre.com

Tot i que el meu intent de negoci va fracassar en poc més d'un any, me'l vaig estimar tant que no em veia capaç de tancar-ne la pàgina. Havia pagat el domini per dos anys i vaig decidir que, tal com el meu somni, el web també aniria morint solet. De tant en tant encara explicava als amics que jo havia tingut un cafè-pastisseria, que tot era fet a mà, que amb cada pastís que compraven i cada cafè que hi prenien, els clients/amics s'enduien un trosset de mi, una mica del meu temps. Que cada cop que em felicitaven per la música, l'ambient o un catering, alimentaven el meu ego, i el meu petit desig d'esdevenir una gran pastissera.

Llavors els ensenyava la pàgina on podien veure les fotos de tots els meus pastissos, i em deien: oh... quina bona pinta! I jo m'estarrufava i em sentia una mica menys trista.

Avui m'he recordat que vaig rebre un missatge dient que el domini salisucre.com estava a punt de caducar. Ho he comprovat i ja és un fet. Ara ja no en queda res: ni el domini, ni la pàgina que en vaig fer a geocities ni res de res. Tot el que en queda és un comentari amb quatre fotos en una web i el record d'algun veí que encara em demana si faig pastissos per encàrrec. I l'adreça de gmail, la "culpable" que a tots els comentaris que faig consti com a salisucre.

Suposo que a part dels diners i l'energia, també em va faltar part de vocació, de confiança en el fet que les coses podien millorar, de bones estratègies de marketing... Vés a saber. Cada mes quan pago la quota del préstec que vaig necessitar per obrir-lo, em faig les mateixes preguntes. Però va ser una bona experiència, i això és el què importa. I quan algú me'l recorda, tot i que el negoci se n'anés en orris, me'n sento orgullosa. Heus aquí el perquè del meu pseudònim, i heus aquí per què no el canviaré. Sal i Sucre va ser un tros de mi, i és una part de la meva vida. I en el fons, també em defineix. Perquè sóc dolça i salada, com la pastisseria artesana a la que segueixo dedicant algunes hores, i amb la qual encara faig feliç de tant en tant als qui m'envolten. Així doncs, en pau reposi sal i sucre. Enterrat el somni, me'n quedo amb els bons records. Com les fotos que en penjo aquí, per fer-vos una mica de salivera.

Allarga'm la mà.

Cada dia m'enamoro, una, dues, deu vegades. D'una cançó, d'un gest, d'una paraula agradable. Sobre tot de gent que no conec i a qui deixo mots en forma de missatge. De tanta gent que no em coneix i que dedica un xic del seu temps a contestar-me. M'agrada sentir que no estic sola, quilòmetres enllà del país que tant em manca. I dia rera dia, vaig perdent la por al ridícul, tot i que ho faig des de l'anonimat i la distància. He estat tants anys amagant-me... I ara per fi sento les ganes de fugir de la meva vergonya per conèixer a tothom, especialment a tu, que m'estàs llegint ara. I un dia tornaré a casa, i ara escric això per no oblidar-me'n: Que no vull seguir sola i tancada, que vull obrir els ulls al món, i viure, i estimar, i sentir-me estimada. Per gent de veritat, a qui pugui mirar als ulls i fer una abraçada. I si has llegit fins aquí i encara no t'has espantat, ni has arribat a pensar que estic sonada, allarga'm la mà, que aviat vindré a agafar-la.

Un granet més de sorra.

Em sumo també a l'homenatge blocaire a Salvador Espriu

Quan recordes algú, sempre hi ha certes imatges, moments, cançons o records que et venen al cap. Quan sento parlar de Salvador Espriu, els primers pensaments que em venen són aquests dos:

"Les teves tardes a Sinera romandran eternes en l'instant del pensament" (no sé a qui vaig robar aquest fragment de poema, però quan ho trobi, el publicaré sencer)

I l'altre és aquest fragment de "la pell de brau":

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


He descobert avui mateix la iniciativa blogaire de retre homenatge, per això no ho faig amb paraules pròpies. No he tingut prou temps.

Noves tradicions?

Primer va ser Santa Claus...

Després va arribar Halloween...

I com que no n'hi havia prou amb l'invasió de pares noel i carabasses assassines per fer calaix, els botiguers del nostre país se sumen aquests dies a l'exhaltació de l'horterisme i el mal gust, exhibint decoracions dignes del diari secret d'una adolescent.

A veure, que algú m'ho expliqui: Se suposa que els colors llampants i les formes són un atractiu per les criatures en els seus primers anys de vida. Llavors... com pot ser que gent de totes les edats es llenci al carrer a comprar qualsevol trunyo rosa o en forma de cor? És la prova irrefutable que el món ha arribat a un borreguisme consumista sense límits.

No em digueu que és una raó per recordar a la parella que l'estimeu, perquè m'hauré de cagar en la mare que us va parir. De tots els dies de l'any, avui és el dia que menys mèrit té recordar-se de la parella i comprar-li un regal. Avui, la proesa és resistir el bombardeig constant d'anuncis, cupidos, cors, i coses roses i vermelles en general que ens ataquen sense pietat.

Per favor, que només queden dos mesos perquè arribi St. Jordi, una tradició molt maca i molt nostrada; una de les poques celebracions que van lligades a la cultura. Que bonic, comprar un llibre, encara que sigui un cop l'any per deixar-lo oblidat a la lleixa més alta de la llibreria. I que feliços fem als pobres escriptors que surten dels seus caus per sentir-se estrelles per un dia. Ells sí que mereixen un dia per ser recordats. No els hi robem el protagonisme, per favor. Ni a ells ni a St Jordi. Pobre home, lluitar contra un drac per veure's superat per una invasió de cors de totes mides i colors.Penseu que cada regal que compreu pel dia de St Valentí, és una pedra més sobre la tomba de St Jordi.
Per això, pel dia de St Valentí, us proposo un exercici expiatori: robeu un ram de roses de la botiga que tingui la decoració més horrorosa i regaleu-lo a algun escriptor. I si es diu Jordi, encara molt millor.

Somni.

He fet un gran esforç per renéixer, per reinventar-me, i per trobar la persona que vaig ser abans d'haver-te conegut, però en alguna cosa dec haver fallat. Quan per fi t'oblido, em perdono, i aprenc a viure sense tu... Et somnio. Per on has entrat al meu subconscient? M'havia assegurat d'escombrar tots els racons per foragitar-ne els fantasmes i els mals records. I de sobte, et fiques en els meus somnis i fas que em llevi preguntant-me si t'enyoro. Ja no formes part dels meus projectes. Per què el meu cap s'esforça en recuperar-te? A partir d'ara pensaré amb el cor, que és qui més ha patit i qui menys ganes té de mirar enrera.

Política-espectacle

Senyors, senyores, aneu fent les maletes. La política-espectacle (o de cine, o de pel.lícula, o de "bombo i platillo") ja ha arribat. Queden pocs dies perquè la meva teoria es confirmi. Belén Esteban acabarà per ser presidenta del govern. I seguint l'exemple yanki (i veient que els polítics es monten la seva pel.lícula), els actors passaran a la política. Vigileu de prop a Joel Joan.
Gràcies illa dels monstres, per haver-nos obert els ulls mostrant-nos aquesta perla.

Un conte de terror.

Les coses clares: vivim en un país on micròfons oberts deixen escapar desqualificacions, insults, animalades i despropòsits i ningú no s'escandalitza. Un país on el rei (símbol de l'anacronisme que ja donaria per fer tot un post) se salta tots els putos protocols i fa callar de forma barroera al dirigent d'un altre país, i els ciutadans, enlloc d'avergonyir-se, en fan samarretes, vídeo-jocs i souvenirs de tota mena; un país on els programes que més es veuen són els que estan més farcits de paraules grolleres, gent cridanera, gent mal follada i mal gust en general. En aquest país que tant de bò fos imaginari, una "choni" de xandall i mandonguilles mal pronunciades es fa famosa per haver-se tirat a un torero i exhibir-ne el fruit com si fos un trofeu, i per si fos poc, es converteix en la princesa del poble per ser la persona més mal educada, mal parlada, irrespectuosa, analfabeta i "cholaca" del món.
Els polítics cada cop s'assemblen més als participants dels reality shows, fan mítings-espectacle al més pur estil americà, desvien l'atenció inventant-se nous jocs (olímpics o no) fan vies de tren que no duen enlloc, s'espien, s'escindeixen, se separen, es critiquen... I ja no parlo dels que estafen, perquè em falta temps i molts coneixements. I el poble, cada cop més ignorant, segueix idolatrant als que criden més fort. Que tal com va dir el "Yoyas" (un altre imbècil que s'ha fet famós per cridaner i busca-bregues, però que de tant en tant l'encerta), l'important no és tenir la raó, sinó que se't senti a tu més que als altres.
I com són les noves generacions? Criatures cada cop més mal educades que no saben ni relacionar-se, que veuen el món a través de la pantalla del televisor (plena de realitys i programes del cor) i de l'ordinador (un món de possibilitats il.limitades, tant per bones com per dolentes), que veuen avatar i es deprimeixen perquè aquell món, que és totalment imaginari mai no podrà ser realitat, que converteixen la violència en joc i l'alcoholisme en una forma de protesta.
De veritat que espero que em convenceu que m'equivoco... però al pas que anem, no m'extranyaria que una persona amb la capacitat intel.lectual de Belén Esteban acabés sent la presidenta d'Espanya. I nosaltres, catalans, que sembla que no haguem après res de la nostra història, ens seguirem barallant entre nosaltres, discutint sobre quina és la millor manera de governar un país que no tenim, que no ens l'hem guanyat, perquè estàvem massa enfeinats decidint quins eren els nostres ideals.
Així doncs, posem-nos tots els pantalons gay-friendly del sr. Albert, que bona falta ens faran.

Una sortida digna

Una sortida digna

un pas endavant

desteranyino la meva ànima

i desenterro el passat

i li planto cara

perquè no em pugui espantar.

Torno a sentir la música

que em corre per la sang

i amb ella reneixo

i em deixo emportar

no lluito amb mi mateixa

ja res no em lliga

ja torno a volar.




Que per què escric una poesia? aquest bloc n'és el culpable.

Allargant vides...

L'avi ja està cansat. Fa massa temps que ja en té prou. La medecina li ha anat allargant l'existència, i tot i que encara està força bé del cap i el seu cos li concedeix una gran autonomia, el que li queda ja no es pot dir que sigui vida. Són molts anys, ens diu cada cop que ens veu, i en la seva mirada hi llegim tots els cops que ha demanat al seu Déu que se l'endugui d'una vegada i totes les nits que s'ha adormit amb llàgrimes als ulls, desitjant que sigui l'últim cop que els tanca.

Ja no desa més records, viu dels que ja tenia acumulats en caixes i de tant en tant els treu i els aireja, i els reviu, i s'hi enfada. És una sort que la seva memòria immediata ja només funcioni a vegades. Així no pot comptar quants dies fa que viu deixant-se arrossegar per la inèrcia: Llevar-se, vestir-se, esmorzar, passejar, dinar, i seure a escridassar la tele. I demà, torna a començar, i així un dia rera l'altre. Tant li fa si és dimarts o dissabte.

Des del primer atac de cor, li van anar tallant les ales. Ni menjar el que li agradava, ni treballar, ni conduir, i si es descuida, ni veure el Barça. Tot el que havia fet, tot el que havia estat durant la seva vida va anar desapareixent, deixant només un cos gastat, i una ànima turmentada.

I l'àvia? Ella forta, com sempre, lluitadora, consolant-lo les nits que s'adona de com n'és d'injusta la vida, llevant-lo cada matí, contestant-li deu cops la mateixa pregunta. La seva vida s'ha convertit en la d'una cuidadora. I tampoc no se'n queixa, però em pregunto fins quant podrà aguantar aquest ritme, intentant encomanar al seu marit les ganes de viure. Antòniu, que t'has pres la pastilla? Aquesta per la vista, aquesta pel cap, aquesta per les cames... per seguir fent funcionar un cos que ja no vol esforçar-se.

La medecina s'ha convertit en una mena de cursa contra el temps, en un intent d'ajudar a gent que no vol ser ajudada. Quin sentit tenen tantes visites al metge, tantes operacions, tantes pastilles, tantes privacions... si el que et queda no s'assembla en res a la vida?

I l'avi encara té unes cames que poden arrossegar-lo i un cap que de tant en tant li permet fruïr de bons moments amb la família. Però em pregunto: i aquells que ja han perdut fins i tot el do de la paraula? Que no són més que una foto que respira, un record en vida per fer companyia als qui no volen acomiadar-se. Hauríem d'aprendre a dir adéu en el moment adequat, deixar anar aquells a qui estimem, enlloc d'allargar-los el sofriment per no sentir-nos culpables de la seva marxa, o per sentir-nos herois per haver estat al seu costat quan ja no eren més que una càrrega.

Hem d'aprendre que la mort no és l'enemic, és simplement el final de la història. O qui ho sap, potser un punt i seguit. Però sigui el que sigui, en molts casos és la opció més encertada.

un dia duduà dudduà duà duà...

Coses que he aconseguit avui:

*Ballar de bon matí al ritme de jane's addiction, muse, LBMPN, i bramar amb la Janis Joplin enlloc d'enganxar-me a l'ordinador.

*Escombrar i passar la fregona sense fer 10 hores prèvies de mentalització.

*Sortir de casa abans de les 12 del migdia i comprar-me un bon esmorzar.

*Escriure uns quants twits idiotes a gent que no conec (i veure que n'hi ha que fins i tot em contesten)

*Entrar en un parell de blocs i deixar-hi petja en forma de paraulota.

*Fer un xat amb el meu futur ex-marit sense emprenyar-me ni sentir-me desgraciada. (després d'uns quants anys d'absurda dependència emocional)

*Posar-me al dia amb la Brenda, de la qual em separen uns 5000 km. i uns quants anys de no veure'ns.

*Recuperar el sentiment hippy perroflàutic i florsiviolesiromaniaire que hi ha coses ínfimes que em poden fer sentir viva i feliç.

Ara ja poden venir tots els fillsdeputa pessimistes del món i intentar espatllar-me el dia. Avui estic preparada. Que us donin pel cul a tots!!

m'ha decebut?

Quan vaig descobrir el nou projecte de la productora Minoria Absoluta, vaig experimentar un sentiment agre-dolç (expressió que em fa ràbia però... vaig curta de recursos): D'una banda, vaig pensar que potser un programa fet per un bon equip podia fer suportable l'insuportable, o fins i tot fer-ho divertit, però per altra banda, em feia una certa ronya pensar que gent tan capacitada per l'humor es dediqués a quelcom tan "cutre" com el món del cor.
La tasca de banalitzar el què la humanitat considera important, és una manera molt sana de fer humor que sempre ha caracteritzat l'equip del Minoria. La cosa ja es complica quan s'ha de banalitzar quelcom que ja és banal, barroer i ridícul de per sí. Es pot fer que personatges com JJ Vazquez, Mariñas, Patiño, etc. semblin encara més absurds del que ja són? O potser la pregunta adequada és: cal fer-ho?
Potser m'esperava un altre enfocament, o una manera més catalana de fer humor. No m'esperava que el programa s'adaptés tan a l'estil barroer d'antena 3. Però clar, un programa que vol tenir èxit a les espanyes no podia ser tan bo com Polònia. Ja coneixem el país veí i quines són les coses que hi triomfen...
Tot i així, no puc evitar estar contenta per l'èxit que ha tingut el seu primer programa, perquè els sento com si fossin família, i per més animalades que facin no puc deixar d'estimar-los.
Així doncs, l'enhorabona i... ho sento. Tot alhora.
PS: ara no sé si és que no tinc criteri o és que em sap greu criticar a qui admiro.

Us ho havia d'agraïr.

Fa gairebé un any que visc a Estrasburg. Vaig venir fugint dels meus problemes que fidelment i contra tots els meus pronòstics m'han seguit fins aquí. I ara, he aconseguit descobrir que el que realment vull és tornar a casa. No torno escaldada per una aventura que no ha funcionat, ni tampoc penedida d'haver-me'n anat. Sino que torno perquè enyoro tantes coses que encara no conec... Perquè llegint-vos, escoltant-vos, veient-vos, he recuperat el somriure, i això m'ha fet tornar-me a sentir viva. He tornat a tenir ganes de tot: de llegir llibres, d'escoltar música, d'anar a concerts... De ser una persona més completa i poder conèixer gent com vosaltres. M'he adonat del molt que estimo la meva terra, la nostra cultura, la nostra llengua, i he vist que em queda molt per aprendre, i ja és un bon motiu per llevar-me cada matí.
És per això que us dono les gràcies. De tot cor.
(a la 2a hora, la competència, BFN, i tots els bloggers que segueixo assíduament)

Tot cagant dubtes

Bé, ara em sembla que convertiré aquest bloc en un diari personal. Potser quan m'hagi arreglat a mi mateixa ja intentaré arreglar el món. De moment hi ha tota una odisfera i tot un món d'auto proclamats crítics que ja se n'encarreguen, i els agraïré que em deixin fotre-hi cullerada de tant en tant. Però de moment em dedicaré a l'austera tasca de buscar en quin moment vaig deixar de ser persona.

Jo tenia una voluntat, aficions, aspiracions... Tenia somnis, alguns realitzables i d'altres impossibles però que en el fons eren el motor de la meva vida i em donaven un motiu per llevar-me cada matí. Crec que fins i tot era feliç. Encara que ara se'm faci difícil creure que aquells bons records són part de la meva vida.

Per contradictori que sembli, em considero una persona afortunada: mai no m'ha faltat un lloc on dormir, un plat a taula ni gent a qui demanar abraçades quan les necessito (encara que ben pocs cops hagi gosat demanar-les).

Crec que ha estat un procés degeneratiu, doncs se'm fa difícil trobar en quin moment vaig perdre la felicitat. Vaig anar-me tancant en mi mateixa, tallant relacions, o deixant-les esvaïr-se amb el temps.
Mandra, vergonya, i una gran equivocació en la meva llista de prioritats han anat erosionant la meva vida social i la meva ja reduïda autoestima.
Cada cop m'apreciava menys, cada cop em veia pitjor als ulls dels altres, cada cop em costava més mostrar-me al món tal com sóc... I tornava a prendre decisions equivocades. Intentava canviar el meu entorn, sense adonar-me que el que més em perjudicava era molt més a prop del que em pensava. Era una relació que no funcionava, i la meva obstinació en creure el contrari.
I potser ha estat la segona la que més mal m'ha fet.

...to be continued

Sí, remugo.

Sempre m'he sentit vaca. Per moltes raons: Perquè vaig tot el dia mirant a terra, perquè remugo, perquè vaig a la meva i no m'adono del que passa al meu voltant, per l'aspecte físic, perquè no faig més que menjar i dormir... Però m'agrada ser una vaca, tot i que a vegades me n'oblidi. Heus aquí el perquè del nom del meu bloc: reivindicar la meva condició d'animal remugant i amb sobrepès.

No és que cregui que tinc coses importants a dir, és que a vegades tinc necessitat d'escriure i de comunicar-me amb el món. I com que els psicòlegs estan massa cars... Doncs he decidit que deixaré anar aquí el que em vagi passant pel cap. I si algú em llegeix benvingut sigui.